Darrerament hi ha qui ha volgut construir tota una èpica del silenci. Al darrera d’aquesta estratègia hi ha la idea de contra el que parla per parlar hi ha qui reflexiona i calla: maduració contra precipitació, pensament contra improvisació, seny i no rauxa. Segurament tothom pensi ara mateix amb el president Montilla, que es va presentar a les eleccions amb l’eslògan “Fets i no paraules”. Montilla no ha volgut se esclau de les seves paraules, però ho ha acabat sent dels seus silencis, que a mesura que s’han anat repetint han anat deixant entreveure falta de criteri o d’autoritat, indefinició o incapacitat, impossibilitat d’afrontar el conflicte. És per tot plegat que va resultar especialment sorprenent sentir-lo en una entrevista televisiva dir que està sorprès pel silenci de Mariano Rajoy en el cas Gürtel. Efectivament Rajoy es un altre que de tant deixar reposar els problemes aconsegueix que se li podreixen, però en això tots dos poden competir.
L’evident crisi del model de lideratge de la política del segle passat no vol dir que s’hagi de passar a l’altre extrem. El poder i l’autoritat són espais que en l’esfera pública no poden quedar mai buits, així que quan no els ocupa qui li correspon ho fa algú altre. I això pot tenir manifestacions i conseqüències de caire ben diferent. Els nous lideratges no podran estar sustentats ni sobre el silenci ni la xerrameca -que ja no enganyen gairebé ningú- i s’hauran de basar en el compromís. M’agradaria una generació de polítics que fixessin objectius clars, que hi posessin recursos i terminis i que assumissin el deure de passar comptes. Això si que seria una veritable canvi d’estil.
