Quan vaig començar a escriure per la premsa, molta gent em deia el mateix: “No et fa por que sàpiguen què penses? No et reportarà enemics que perjudicaran els teus llibres? No tems que el que opinis mediatitzi la teva figura pública i que creï prejudicis a l’hora de què els lectors s’apropin a les teves novel•les”. Etc…
Doncs no: no em feia por res d’això. ¿Què havia de témer? Crec que la feina de l’articulista és argumentar, reflexionar, intentar donar llum, destruir prejudicis o fal•làcies, compartir inquietuds, capgirar monòlits, treballar per a la llibertat de criteri i perquè els fets surtin a la llum, per sobre d’interessos pràctics o conveniències.
En els països democràtics tenim la llibertat d’expressar-nos sense manies, sense altres límits que els que ens imposa la llei i el bon gust. ¿Per què hauria de témer res, doncs? Jo dic el que penso, sí; i això ha fet que em posin dins un sac, el dels ‘descarats’. Se suposa que —segons algun analista— jo i algun altre animal de ploma parlem sense pors, menys atents al tactisme, a les conveniències i a la dolça oportunitat de dir això o allò quan toca que no a una certa idea de veritat. Veritat sí, veritat pròpia que no pot aspirar a ser LA VERITAT; tan sols una veritat petita amb tota la ironia i la folgança que es vulgui, amb tota la distància i l’escepticisme, però tanmateix atent a allò que dicta la consciència (a una sèrie de valors).
¿Qui tem als articulistes? ¿Qui tem les seves opinions? Hi ha un tipus de públic —al qual pel que veig hi hem de sumar una porció ben grossa de la classe política catalana— que tan sols vol llegir el que li interessa sentir —la seva banda sonora ideològica—, només vol veure reforçada la seva ja monolítica opinió, tan sols vol que li repeteixin el que ja sap. Vol que el gratifiquin, que l’adulin.
Tot el que vol és reafirmar-se, doncs, fer del seu diari un mirall on se li repeteixi dia rere dia: “Tot bé, nano, tot bé, no passis ànsia que penses el que toca, endavant, tu tranquil, maco…”. I per desgràcia hi ha diaris que juguen a interpretar aquest paper, a satisfer passions polítiques, no escrits des de la reflexió o la intel•ligència —feina difícil—, sinó a reafirmar conviccions amb un carnet a la mà, repetint consignes envinagrades des dels articles d’opinió horribles o manipulant la veritat informativa per fer-la assimilable als propis interessos. El sectarisme…
Però això no és periodisme: és propaganda, pamflet, i no només no respecta la missió del periodisme autèntic —embruta l’ofici!— sinó que tampoc creu en la llibertat de criteri del lector. Si no hi ha dissidència, si tot ha de ser aplaudiment i elogi, doncs no hi ha llibertat sinó tirania: Qui pretén anul•lar els crítics no pretén sinó adormir i infantilitzar la ciutadania. “Quan en un país no es percep el soroll de cap conflicte podem estar segurs que en ell no hi ha llibertat”.
El periodisme fal•laç i doctrinari és propi de règims totalitaris, doncs, règims que sempre temen la llibertat de judici, que persegueixen la visió sense convencionalismes i la autonomia dels ciutadans per a forjar-se idees pròpies, més enllà del que interessi que pensin en un moment determinat.
El més preocupant, al meu parer, no és que el Govern (o l’Ajuntament) encarregui un informe que costa 27.000 euros per auditar les opinions d’alguns articulistes de gran solvència i qualitat (fet i fet s’ha pagat a un ximplet —sense preparació ni currículum— una barbaritat de diners per fer una mena de comentari de text propi d’un examen de selectivitat), sinó que amb això es pretengui elaborar un mapa ideològic dels auditats, situant-los a banda i banda d’una línia que separa els bons dels dolents, els adeptes dels crítics, sense avaluar l’encert o desencert de les seves opinions.
Si bé veiem que la classe política tracta el periodisme amb les mans feixugues i maldestres d’un règim no democràtic, també els periodistes no fan sinó abonar que se’ls menyspreï i que es joguinegi amb les seves opinions.
Igual que hi ha una manca molt preocupant d’independència judicial, també en aquest país hi ha una dosi molt alta de dependència governamental —o de partit— del periodista. Aquest es troba en massa ocasions lligat de peus i mans, tot i que massa vegades és ell mateix el qui es tapa la boca per gust, perquè així s’omple les butxaques o perquè li agrada la submissió: periodisme masoquista.
El fet que ens ocupa mostra que el periodista del país està massa poc acostumat a tractar de tu a tu amb el poder, a acarar-lo i a jugar-s’hi les sopes. Basti’ns veure: 1) la passivitat del periodista a les sales de premsa, durant les compareixences públiques del polític: el periodista és tou, servicial, amical, inofensiu: no demana ni exigeix, s’adapta, es conforma, no guerreja ni posa mai el polític en un compromís: cal més diversitat, més independència i agressivitat dels mitjans de comunicació, perdre el respecte al poder polític. 2) Ha desaparegut la tradició catalana del periodisme muckraker, és a dir, el periodista que furga i investiga i és capaç de treure a la llum les informacions més sòrdides, tota la variada casuística de corrupció promoguda tant per les empreses privades com per les administracions. Als anys 20 i 30 del segle XX, hi havia —així m’ho acaba de fer veure el ja mestre de periodistes Francesc Canosa— tot un equip català que practicava un gran periodisme d’infiltració, viu i impertinent, capitanejat per Josep Maria Planes. ¿Què se n’ha fet de tot això?
En els països on el periodisme fa el seu paper de quart poder —vigilant els tres poders: legislatiu, judicial i executiu—, aquest informe hauria estat ja publicat, tothom podria accedir-hi: ¿s’ha pagat amb diners públics, oi? ¿Per què els periodistes no fan pressió perquè surti a la llum i el puguem llegir tots? Però tot el que fan és emetre un comunicat des del Col•legi de periodistes, un comunicat poca-solta i descafeïnat, dòcil i ximplet.
El poder controla el periodista perquè el periodista ha dimitit del seu control del poderós. El poder controla el periodista perquè la tradició de periodista pugnaç, agressiu i temut no es coneguda entre nosaltres: que el poder vigili el periodista no és sinó un residu d’una societat que mai ha tastat la vertadera llibertat d’informació.
Si en aquest país hi hagués realment un periodisme fort i valent, que complís la seva vertadera funció, hi hauria a dia d’avui una enorme pressió mediàtica per fer públic aquest informe. Ni els auditats, però, ni ningú de l’ofici, han passat d’una més que indolent indignació, un punt afalagada perquè s’han fixat en ells i no en uns altres creadors d’opinió. Davant tanta indolència no ens ha de sorprendre que ens vigilin.
El llibre que recomano aquesta setmana és Fouché: retrat d’un home polític. La biografia que Stefan Zweig —un gran escriptor, un gran periodista— va publicar del creador de l’espionatge modern.
