Silenci madrileny a la basca

"Un pacte amb Euskadi és bo per a la unitat d'Espanya: al·lucinant. Un pacte amb Catalunya és la fi del món, l'apocalipsi"

Quan volen i els convé, a Madrid saben callar i fer les coses discretament. Després de deu anys d'estira-i-arronsa entre els governs basc i espanyol, els bascos han sabut munyir l'Estat a canvi de llançar un salvavides a un Rajoy tocat, però no enfonsat, pel tsunami de corrupció del PP. Resultat: pluja de milions per a Euskadi. Jo t'aprovo els pressupostos de 2017 i tu millores el "cupo": posem que uns mil sis-cents milions, algunes inversions en ferrocarrils, alguns traspassos de competències, alguns recursos constitucionals que es retiren… Un negoci rodó per a les dues parts, sense gaire manies, i "arrain" (peix) al "saski" (cove).

 

El "cupo" es tradueix en pagar un 6,24% d'un paquet de despeses estatals, de forma pactada i no imposada: per això mateix el poden millorar. A Catalunya -oh, misteri de misteris- mai no acabarem d'entendre per què al 1979 no es va ni tan sols intentar la fórmula basca, no tan allunyada dels números que haurien pogut sortir amb un bon concert fiscal. Però ja és igual, perquè mai no ho veurem: Madrid no el concedirà i aquí ja estem en una altra dinàmica, que tard o d'hora acabarà essent la de tirar pel dret.

 

Fins aquí, més o menys normal: els tripijocs típics del sistema autonòmic espanyol, que no és mai una negociació seriosa amb visió d'Estat, sinó un pur canvi de cromos per interessos partidistes, personals o de casta.

 

Però el que més sobta de tota aquesta història és el silenci. Un silenci eixordidor, monumental, per part de la maquinària política i mediàtica madrilenya i els seus ecos, a càrrec de salvadors de la pàtria com Susana Díaz i altres baronies autonòmiques.

 

No han dit ni una paraula, ni una sola, de la famosa igualtat entre els espanyols. No han posat el crit al cel en nom de la solidaritat. No han esmentat la unitat fiscal, la unitat de mercat ni cap altre dels habituals "arguments" insultants que acostumen a utilitzar com a munició. Res, tu. Ni mú. S'han empassat la millora del "cupo" sense dir res, com la cosa més natural del món. Silenci absolut.

 

Si Catalunya hagués rebut un tracte similar, s'hauria muntat un sarau mediàtic a bombo i platerets. Però no. La consigna és silenci. Un pacte amb Euskadi és bo per a la unitat d'Espanya: al·lucinant. Un pacte amb Catalunya és la fi del món, l'apocalipsi.

 

 

Hi ha qui insinua que això és una indirecta cap a Catalunya… Ho veieu? Si us porteu bé i deixeu de fer ximpleries, podríem parlar de calerons, de trens, aeroports, ports i carreteres. I fins i tot d'alguna coseta simbòlica i ensucrada, per fer més digerible l'abaixada de pantalons col·lectiva: la llengua o l'educació podrien formar part de la propina…

 

Discrepo. No hi ha cap missatge subtil per suggerir que tornem al bon camí ni cap mena de promesa de tenir mai un tracte equivalent al basc. No veuríem això ni que tots els catalans prometéssim votar Rajoy a les properes eleccions… amb el nas tapat, això sí.

 

La casta hispanomadrilenya, la que domina tots els mecanismes de poder de l'Estat, la llei i les finances, la que fa mèrits davant Frau Merkel i companyia, està disposada a acceptar que Euskadi sigui independent de fet, a condició que això no es digui mai. I els bascos compleixen. Ja els va bé. Millor impossible: no només aporten poquíssim a la caixa comuna, sinó que a més els subvencionem. I a sobre van relliscant, suaument, sense fer soroll, no cap a la independència, però sí cap a un estatus de país petit i ric de frontera, un país cada vegada menys espanyol, amb uns nivells de benestar, d'ocupació, de qualitat de vida i d'activitat econòmica que són la gran excepció, la prova evident de què allò, a la pràctica, ja no és Espanya.

 

És un bon model? Sí, sens dubte, perquè funciona: sense grans traumes ni presses, es va desenganxant d'Espanya i a sobre li surten els números. Seria acceptable per a Catalunya? També sí, sens dubte. Tanmateix, això és somiar truites. Treguem-nos-ho del cap: mai, mai no arribarà de Madrid una oferta similar. Ja ho haurien pogut fer i no han tingut el més mínim interès. Catalunya, per a bé i per a mal, és una altra cosa: la pedra angular de tot el sistema, que podria fer una fallida espectacular sense els catalans. Però hi ha una coseta més: Catalunya els posa especialment "catxondos", els excita, els provoca… És la conquesta i la reconquesta pendent des de fa segles, la pedra a la sabata, l'ull de poll de la pàtria hispana. Sense entendre l'esperit de reconquesta no s'entén tota aquesta història que ara ja només va, simplement, brutalment, de victòria o derrota. La història de sempre, vaja, que potser aquesta vegada no acabarà com sempre...

 

Comentaris