La que sigui, però una

"Som en una presó, i del que es tracta no és només de picar de cap contra els barrots, sinó de trobar una manera de sortir-ne"

Fa un any ens lamentàvem en aquesta columna de l’absència d’un acord estratègic entre els socis de Govern que, a banda de governar cada dia, permetés reiniciar plegats un camí cap a la independència. Escrivíem: “Lamentablement, és possible que aquest bloqueig només es pugui desfer quan ERC i JxCat desempatin a les urnes i la gent doni clarament a un dels dos l’hegemonia. Potser així el perdedor assumirà l’estratègia del vencedor”. Un any després, la persistència del bloqueig i de la incapacitat de posar-se d’acord ha portat a la crisi final inevitable. I com que ERC i JxCat ja no són capaços ni de pactar els desacords, la crisi final ha esdevingut un espectacle denigrant i desmoralitzador. No han sabut acordar ni la manera d’acabar la legislatura.

No cal enganyar-se amb explicacions populistes i per tant simplistes: això no és només una lluita de poder. La discrepància estratègica és molt profunda. La meitat de la cordada està convençuda que el cim s’ha de fer per la via Sud i l’altra meitat, per la Via Nord. I en aquests casos no hi ha camí del mig. O la cordada es separa, o unes eleccions donen una majoria clara a una de les dues vies i l’altra s’hi adapta i col·labora.

 

Fixem-nos, per exemple, en la qüestió de la desobediència institucional. Ni més ni menys que el President de la Generalitat, primera institució del país, ha cregut que valia la pena posar en risc la seva figura per una pancarta. En un país normal trigar tres dies a obeir la JEC hauria significat una multa i prou, però això és Espanya , l’estat està en guerra i té el monopoli de la coerció. El president sabia on es posava quan va trigar tres dies a obeir, i sabia on es posava quan va anar al TSJC a dir que sí, que ho va fer conscientment. Suposem que el president volia donar exemple al poble, marcar un camí. El resultat pràctic és que ens quedarem sense president i no consta que l’acció hagi desencadenat una revolta popular, ni tan sols una cadena de desobediències de, posem per cas, els alcaldes, que podrien haver posat la mateixa pancarta en 700 ajuntaments i no ho van fer. Segons el manual de JxCat, hem d’entendre que a l’arbitrària i abusiva retirada de la condició de diputat que ha sofert el MHP, calia respondre amb una nova desobediència de la Mesa del Parlament. Una acció de la qual només en sabem un resultat segur, la inhabilitació del president del Parlament i de la resta de membres independentistes de la Mesa. La primera i la segona autoritat del país, a la cuneta per una pancarta. No per un 1 d’octubre, per una pancarta. Una pancarta que, a més, vas acabar tapant. I darrere de la inhabilitació de Torra i Torrent, també les de Josep Costa, Eusebi Campdepadrós i Rut Ribas. Espanya 5, Catalunya 0. Injust? Escandalosament injust. Però som en una presó, i del que es tracta no és només de picar de cap contra els barrots, sinó de trobar una manera de sortir-ne.

Si JxCat creu que la manera de sortir-ne és aquesta i ERC creu que tot això és un despropòsit, no hi ha acord possible, no hi ha camí del mig. El mateix passa amb el tema de les majories necessàries. O creus que necessites molta més força per tornar  a intentar tombar la paret, o creus que ja en tens prou i es tracta només de posar-hi més determinació. O prioritzes passar de 2 milions a 2,5 o 3 i guanyar per decantació, o prioritzes l’enduriment dels 2 milions i guanyar per confrontació. No són discussions bizantines i no són camins compatibles: la Via Sud i la Via Nord requereixen d’uns ritmes, uns llenguatges i unes actituds polítiques totalment diferents. En el passat ha estat possible l’acord estratègic i anar tots a l’una (1 d’octubre), però es donava una condició indispensable: l’esperança real d’una ruptura imminent. Va ser aquesta esperança real i honesta la que va fer que tothom aparqués les diferències i remés en la mateixa direcció. La força bruta de l’estat, la força electoral de l’unionisme a Catalunya i la indiferència europea, tots tres factors combinats, han deixat clar que la ruptura no ho és, d’imminent, i per tant les contradiccions internes de l’independentisme han acabat paralitzant el moviment. Ho dèiem fa un any, i ara amb més raó: el millor que li pot passar a l’independentisme (a banda de consevar la majoria absoluta) és un desempat clar a les urnes en unes eleccions al Parlament de Catalunya, i que la cordada (sencera) agafi una de les dues vies. La que sigui, però una.

 

Comentaris