Siguem catalans

"Si trenquem un contenidor o ens dediquem a provocar la policia, el President quedarà amb el cul en l'aire davant de tot el continent"

Ser català és avorrit. Sobretot si ets jove. Jo, quan tenia 18 anys volia ser irlandès. Irlandès del nord i catòlic, òbviament. Altres (la majoria) volien ser palestins o colombians revolucionaris. És fascinant la quantitat de nacionalitats aspiracionals que corren per les universitats. Suposo que, en part, és culpa del catalanisme. Una ideologia històricament avorrida i profundament insípida per als joves. Una manifestació un cop l'any, reivindicacions sense amenaces, flors a la policia i cap a casa a veure si hem quedat guapos al telenotícies. Ens en fotíem, d'això, fa temps. D'aquesta manera serena de demanar les coses. De mobilitzar-se, però no cridar. De resistir, però no pegar. D'anar al carrer, estar-hi una estona, fer una mega foto i au, pleguem que és tard. Doncs mira, està funcionant. De fet, ja podem dir que ha funcionat. Que els anys de fer l'estaquirot al carrer i deixar-nos retratar ha destil·lat una substància deliciosa i concreta de nom referèndum. I encara una cosa millor, s'ha encarnat en un suport enorme i majoritari que no havia existit mai abans. I tot això s'ha produït perquè hem estat avorrits, insípids i constants. La violència és brutalment atractiva en qualsevol causa que suposa, en última instància, un gest revolucionari i una ruptura de l'statu quo. Com el que fem nosaltres. Però en el nostre cas ho hem fet de manera que els homes i dones de mitjana edat s'hi sentin identificats.

 

I això (tot això) ens ha portat fins al 15 d'abril. Aquest diumenge tornem a sortir al carrer i, atenció, cal ser més prudents que mai en els gestos, els crits i les demandes. Perquè ens miren. Ara sí que ho sabem del cert. Abans ho intuíem, però ara ho hem pogut constatar. Alemanya, el Regne Unit, Bèlgica, Suïssa... tots volen saber de quina pasta estem fets. Si realment som el poble pacífic i resistent que els han venut els nostres exiliats o som uns salvatges. És la paraula dels nostres líders polítics el que està en joc. Ara (després del ridícul de l'Estat espanyol d'aquesta setmana) l'opinió pública europea jutjarà l'honor dels nostres líders a partir de les nostres actituds. Diumenge tenim una ocasió daurada. Si sortim en massa i ho fem pacíficament, la premsa, els polítics i els jutges europeus creuran els arguments de Puigdemont. Si trenquem un contenidor o ens dediquem a provocar la policia, el President quedarà amb el cul en l'aire davant de tot el continent. Hem de ser molt prudents perquè, a Europa, fins i tot seure davant d'un col·legi electoral és considerat un acte de violència.

 

 

Siguem cristians en la paciència i el pacifisme. En l'estima cap als líders que se la juguen per la idea que els vam exigir. Fem-los quedar bé i donem arguments a tots aquells que des d'Europa ens defensen. Molt de temps no pot durar, tot això. L'Estat està entre l'espasa i la paret i Europa comença a sentir profunda vergonya. Si tot segueix així, la pregunta que es faran a Alemanya o Bèlgica és: "Per què no han demanat la independència abans, aquests catalans?". Ara ens toca a nosaltres manifestar-nos com ho fem nosaltres. Defensar la paraula dels que se la juguen per nosaltres. Siguem catalans.

 

Comentaris