Fa anys, a la primera classe d’una assignatura de la facultat, una noia de Montblanc va alçar la mà per demanar a la professora que fes la classe en castellà perquè a l’aula hi havia un noi Erasmus. Que clar, que el pobre encara no entén res i que a vostè doncs què li costa parlar en castellà. Un xiuxiueig elèctric es va escampar per les bancades. La professora, dolça però rotunda, va contestar: “No”. Va explicar que si tothom renunciés a parlar català quan alguns dels oients no l’entenen, no es faria cap classe universitària ni cap altre activitat pública en la llengua pròpia del país, que això la faria socialment innecessària i que per tant acabaria desapareixent. I que ensenyar en català era el seu dret però també el seu deure com a persona compromesa amb la normalització de la seva llengua.
Hi he pensat arran de la conferència que va fer l’altre dia Ernest Maragall al Círculo Ecuestre de Barcelona, on va accedir a passar-se al castellà perquè a la sala hi havia empresaris alemanys (instal·lats a Barcelona). Es veu que Maragall va remugar i va dir que tenia dret a parlar català. Tot seguit va decidir canviar de llengua perquè la conferència no quedés eclipsada pel tema en qüestió. El típic “no m’agrada però va, encula’m i no en parlem més”.
Recordo una situació similar en un acte d’Ada Colau al barri de Sant Martí, quan ja era alcaldessa. En un punt van passar-li una nota i llavors va dir: “Em diuen que… hay gente que tiene dificultades con el catalán. Me paso al castellano sin ningun problema. Hablo los dos idiomas sin ningun problema”.
Les reaccions de Maragall i Colau, tot i ser diferents, acaben sent la mateixa cosa. Fent una analogia mediambiental, Colau seria com la persona que no recicla perquè pensa que el canvi climàtic no existeix i Maragall seria la persona que reconeix el problema però passa de reciclar perquè ara no li va bé. És evident que, per A o per B, als dos perfils els importa un rave la supervivència del planeta. I és evident que ni a Maragall ni a Colau els preocupa que el català s’acabi residualitzant, que és el que passaria si tothom fes com ells.
Si a la meva professora li hagués passat el que va passar-li a Maragall, hauria dit que les persones que viuen a Catalunya i no entenen el català tenen un problema, que aquest problema és seu i que no és just que nosaltres els l’haguem de solucionar en sacrifici de la nostra llengua. Per molt rics i alemanys que siguin, senyor oligarca Maragall.
