Sí que passa

"O el catalanisme recupera l'aire regeneracionista amb què va néixer, o algú altre li prendrà aquesta bandera"

Avui fa deu dies que feinejàvem cadascú amb les seves coses, quan de sobte tots ens vam girar alertats per un terrabastall inesperat, com si hagués caigut el gerro xinès desat en una postada i s'hagués trencat en mil bocins. Jordi Pujol va destapar la capsa dels trons amb el comunicat en què confessa l'evasió fiscal oculta durant anys, que implica tota la seva família. Una greu màcula que taca la biografia de l'expresident però que, per més inri, esclata de manera inoportuna quan més fortalesa interior necessita el país. Pujol ens falla en el pitjor moment, i seria poc intel•ligent fer veure que aquí no passa res.

El catalanisme polític va néixer com una expressió de regeneració davant del bipartidisme espanyol de la Restauració; era la reacció davant d'una alternança pactada de la qual les elits catalanes se sentien excloses. D'aleshores ençà, la principal virtut del catalanisme ha estat la capacitat d'aglutinar en un mateix projecte catalans d'origen i nouvinguts, parlin el que parlin, de dretes i d'esquerres. I aquest atractiu no es podria explicar sense la màxima utilitarista que va fer bona Enric Prat de la Riba fa cent anys amb la Mancomunitat: tot allò que els catalans puguin gestionar per ells mateixos serà més eficient, més transparent, més optimitzat que el que pugui oferir l'estat.

Jordi Pujol havia estat un bon continuador d'aquesta màxima, que revestia de modernitat el catalanisme i allunyava l'autogovern de la imatge antiga i folklòrica amb què l'han intentat caricaturitzar des de fora. Per això, fins ara havien estat infructuosos els intents de fer aparèixer l'oasi català com una "charca ponzoñosa y asquerosa" (com el va batejar Montserrat Nebrera quan era a les files del PP) o amb les acusacions d'omertà (Josep Piqué dixit) entre CiU i el PSC pel cas del 3%. Semblaven gesticulacions exagerades que pocs s'empassaven.

Ara, però, aquest paradigma cau a terra i s'esmicola, com el gerro xinès. Jordi Pujol ha fallat als catalans, i això no només esberla la mitomania al voltant del personatge, sinó que fa trontollar un dels pilars que fonamenta el catalanisme. La trencadissa obliga a una reacció tranquil•la però contundent, sobretot de qui més escaldat en surt. Caldrà alguna cosa més que gesticulacions perquè almenys una part important del catalanisme, el que representa Convergència Democràtica, recuperi el ganxo que Pujol li va saber donar en sectors de la població poc susceptibles de combregar amb el nacionalisme. Ni tan sols el procés sobiranista podrà servir de pretext per ajornar la refundació del partit que Pujol va crear. Ans al contrari, n'hauria de ser un estímul. No n'hi haurà prou amb escombrar els bocins, hauran d'obrir portes i finestres i redecorar-se. O el catalanisme recupera l'aire regeneracionista amb què va néixer, o algú altre li prendrà aquesta bandera.

 
 

Comentaris