Durant els més de vint anys de govern de Jordi Pujol hi va haver dos temes que no va voler tocar mai, malgrat disposar en ocasions de majories per intentar-ho. L’ un era la reforma de l’ Estatut i l’altre elaborar una llei electoral pròpia per Catalunya. En el primer cas, l’experiència li ha donat la raó perquè, si una cosa no hi ha garanties de poder-la millorar, es preferible no tocar-la. Sobre la legislació electoral tot apunta que es podria aplicar el mateix principi. És cert que Catalunya es l’única comunitat que encara no ha regulat els seus comicis i també que les vuit eleccions nacionals organitzades fins ara s’han fet en base a una llei transitòria del 79 que, com a mínim, es pot qualificar d’ anacrònica. Però no és menys cert que l’elaboració d’ una normativa d’ aquesta mena necessita d’ un consens polític molt ampli entre els partits per sumar els dos terços imprescindibles del Parlament, una fita que ara per ara sembla utòpica. L’explicació es que les noves formules aritmètiques que s’aplicarien tindrien un efecte determinant en els resultats i això en una nació amb un cap tan gran com és Barcelona i la seva àrea i un cos tan dispers com es la resta del país, sempre generarà interessos contraposats. Perquè per Convergència i Unió seria innegociable primar el pes de les zones menys poblades justament on té mes força, per contrarrestar l’ efecte xuclador de la gran capital. Pel PSC, que té el seu graner de vots a la gran conurbació, és lògic que vulgui potenciar la relació un elector un vot.
Però fins i tot en un improbable acord polític, una llei electoral també necessita d’un gran pacte entre els politics i els ciutadans. I aquí les divergències semblen encara mes insuperables. Malgrat el propòsit d’ esmena generat a l’ombra dels casos de corrupció, la visió no pot ser mes antagònica. Mentre els aparells dels partits no volen renunciar a la força que els hi dóna ser els gestors de les llistes electorals, els electors clamen per una fórmula que permeti demanar responsabilitats als elegits a través de circumscripcions més petites i llistes obertes. L’opció es triar entre partits o persones i les formacions politiques, algunes més que d’ altres, val a dir-ho, fa temps van decidir.
Així amb tota probabilitat un cop més assistirem a una representació perfectament dissenyada per tranquil•litzar consciències en època de turbulències com les actuals, però que en darrer terme nomes servirà per escenificar un desacord previsible i explicitat amb un espectacular intercanvi de culpes a banda i banda de l’ hemicicle. Perquè com va dir Alfonso Guerra en una lúcida i cínica expressió del seu pensament, qui es mou no surt a la foto. I aquí tothom vol ser retratat i sortir com més guapo millor.
