Dilluns, al judici, el secretari d’estat de seguretat durant l’1 d’octubre, José Antonio Nieto, va negar que hi hagués cap ordre política o judicial de retirada que expliqui perquè a la tarda no hi va haver cap intervenció policial: “el final de l’actuació es deu a una qüestió física. Els efectius s’havien aixecat a les 4 del matí i no se’ls podia exigir que es prolongués per més temps”. Vaja, tenint en compte que l’objectiu de l’operatiu policial era que es complís la prohibició del TSJC i del TC de celebrar el referèndum, hom no era conscient que les ordres judicials tinguin hora de caducitat. Deu ser que la unitat d’Espanya es pot defensar a cop de porra fins les quatre de la tarda, després ja és igual. No crec que al jutge que va donar l’ordre li faci molta gràcia saber que no s’havia previst un relleu policial suficient per fer-la complir. Com a ciutadà desitjo que el mecanisme no sigui el mateix si, per exemple, s’estan perseguint delictes que sí posen en risc la seguretat ciutadana, com el terrorisme (i no pas una votació).
I és que malgrat la complexitat del judici, la seva essència està quedant molt clara. L’únic dilema jurídic és saber si val més una ordre del Tribunal Constitucional o una ordre del Parlament de Catalunya. Tot s’estructura al voltant d’aquest xoc de legitimitats. Encara que es contempli que votar és la cosa més normal del món, l’acusació considera que abans que res s’ha d’acatar el què digui la justícia espanyola. I és sobre aquesta gosadia que basaran totes les proves: les factures, els anuncis, els Mossos, les consignes del govern o les rodes de premsa. Tot girarà al voltant de si van fer cas a Madrid o no. No en va, el procés independentista es coneixia a Madrid com ‘el desafío catalán’, així, en general: Catalunya repta Espanya.
I encara que els acusats siguin plenament conscients que, a ulls de la legalitat espanyola, van desbordar la llei, les defenses argumentaran que el seu comportament no va ser delictiu perquè seguien una altra legitimitat, la del Parlament de Catalunya i per extensió la d’un principi tan bàsic de la democràcia com el dret a vot.
El nus d’aquest dilema, però, és el concepte de violència i sobretot qui decideix què és la violència i qui decideix en quin moment està justificat utilitzar-la. Això és el que separa els acusats d’una pena major o menor perquè és el que sustentaria el delicte de rebel·lió i sedició. I és aquí també on es pot trobar un major grau de contradicció i, per tant, més possibilitats –si es vol- d’absolució.
M’explico: Tots els responsables polítics i policials de la policia espanyola i la Guàrdia Civil s’han esforçat en tres coses: en no fer-se responsables de l’ordre d’actuar l’1 d’octubre, en negar les càrregues policials i en atribuir a l’independentisme qualsevol indici de violència. L’Estat no considera que utilitzés la violència perquè, al seu entendre, una càrrega policial no és violència sinó l’ús d’una força per la que estan autoritzats. En canvi, sí que es considera violència la resistència passiva dels qui defensaven les escoles aquell dia perquè estaven violentant una ordre judicial.
Bé, doncs, aquí està la gran incongruència: l’estat assegura que el què es va fer l’1 d’octubre no van ser càrregues policials perquè una càrrega policial connota una violència que no va ser necessària utilitzar: amb l’ús de la força ‘legal’ n’hi va haver prou. I heus ací la clau de volta: Si la policia en va tenir prou amb l’ús proporcionat de la força (fins el punt de negar el concepte de càrrega policial) això evidencia que el què es van trobar al davant no ho requeria. I si no ho requeria és que el moviment no presentava violència. I si no era violent, els delictes de rebel·lió i sedició no tenen sentit.
