Quan se’ls esgoten les desraons econòmiques sobre la independència de Catalunya, els intel·lectuals de guàrdia espanyols s’afanyen a picar la pedra de la diferència entre “identitat” i “ciutadania”. Segons un dels seus cappares filosòfics, les lleis compartides ens fan ciutadans i, després, cadascú se les ha de compondre amb la seva pròpia identitat. Són llestos, aquests espanyols: la paraula “nacionalisme” només apareix lligada a “català” o “basc”, perquè són “identitaris”. No tenen Constitució pròpia. No són ciutadans mentre no siguin espanyols. I si en són, de ciutadans espanyols, la condició és que siguin catalans o bascos només en la intimitat…històrica, però sense drets. Vaja, que som “polítics” quan som espanyols; i si volem ser catalans, aleshores només podem ser “prepolítics”. (Com si ens diguessin: “Sabaters, a les vostres sabates!”) Segons aquest exemple de suprema claredat filosòfica, a la Constitució, doncs, s’haurien de suprimir els “drets històrics” per “essencialistes”, “folklòrics”, “regionals”, i tots els etcètera que us plagui d’afegir-hi. (No cal dir que al filòsof de guàrdia li encanta el dossier del ministeri d’Afers Exteriors espanyol contra la “propaganda del nacionalismo catalán en Europa”.) Un altre d’aquests pensaires, menys cappare que el primer, perquè només es diu Rodríguez, rebla el clau afirmant que “la identitat [actua] com un filtre de la condició ciutadana [i] estableix condicions i aporta beneficis en virtut de la pertinença a ella”. (Oi, tant: demani als francesos, als alemanys, als turcs, o als japonesos, si estan poc o molt disposats a renunciar als beneficis de la seva nacionalitat!)
El problema que tenen aquests senyors filòsofs de guàrdia és molt fàcil de dir i molt difícil de resoldre. La cosa és la següent: la política s’està fent aquí, vull dir, a Catalunya; i l’està fent el poble actiu, no els fantasmes identitaris. I el poble està fent aquesta política a una velocitat tan alta que aquests senyors filòsofs espanyols (passeu-me la contradicció) no s’estan tornant “prepolítics”, sinó que estan agafant aires “predemocràtics”, com del segle XIX. Pretenent abolir “drets històrics”, ens diuen que hi ha un poble elegit –l’espanyol, segons que l’acull i el recull la “seva” Constitució— per decidir quins altres pobles tenen dret a la ciutadania, sempre, és clar, que reneguin dels seus orígens. (Que en són de soques, aquests romans!)
I és un problema difícil de resoldre, per a aquests senyors filòsofs, aquesta política catalana, perquè, en la seva marxa sense aturador, el que vol el poble és reunir en una sola condició el caràcter de ser el que volem ser amb el de constituir-nos pel que volem ser: ciutadans de la República catalana sense diferències històriques, ètniques, lingüístiques, religioses, sexuals i tots els etcètera i antidistinguos que hi voleu afegir.
Ara mateix, aquests senyors filòsofs no podrien entendre l’equilibri entre poble i institucions que hi ha muntat al Principat. El poble va posar en marxa tot de manifestacions i maneres d’organitzar-se com a subjecte polític sobirà. Oportunament, va cedir la representació simbòlica del seu poder a les institucions, amb el compromís que aquestes administrarien el patrimoni polític acumulat. I les institucions, en seu parlamentària, es van comprometre públicament a celebrar una consulta en una data i amb unes preguntes precises, que el poble va acatar en espera de veure-la consumada amb totes les garanties necessàries. Ara, les institucions s’han distret amb les eleccions europees i els arbres potser no les deixen veure el bosc, que és el poble. I aquest poble, senyors filòsofs, està ben despert, i es mira amb cert recel, aquesta ceguesa relativa de les institucions, i remuga –en veu baixa, però remuga. I veu núvols d’incertesa. I escolta vaguetats. I pilla al vol mirades obliqües. Hi ha remor de fronda i el poble està en guàrdia. Un dia va delegar el poder d’administrar el patrimoni polític, amassat amb molta suor, i no el vol veure gastat en salves. I vol, sobretot, que es compleixi amb la paraula donada des del Parlament.
Aquesta “política”, basada en la capacitat popular d’autoorganització, consciència i gosadia, els senyors filòsofs de guàrdia espanyols no l’entenen. Ells ja són “identitaris” i “ciutadans”. ¿Que no tenen un rei i una Constitució, i tots els ets i uts d’un Estat propi? Aquests senyors són uns estatòlatres!
Doncs, per una vegada, estem d’acord amb ells. També, nosaltres, en volem ser, d’estatòlatres. També el volem, un Estat propi.
Alto, però sense rei i sense amos, i Déu allà on toqui!
