Si les vegueries arriben a bon port...

"El model de país ha d'estar per sobre d'interessos locals"

Ja veiem, singularment per les pífies dels seus protagonistes –i no penso només en un conseller germà d'expresident- que la política catalana no viu la seva època millor. Caldria alarmar-se, però fins a un cert punt. Si fem un cop d'ull al "món mundial", que diuen, ens adonarem que la mediocritat dels dirigents és més aviat generalitzada. Fins i tot l'idolatrat president nord-americà travessa –esperem que suri de nou- un dels seus moments de popularitat més baixos des de l'arribada a la Casa Blanca...

Tot i així, no podem resignar-nos a formar part d'aquesta mediocritat global. I encara menys quan continuem sent –l'Estat propi, per dissort, encara no és a tocar- un país en construcció. Construir-lo implica, en una part important, el disseny i l'aplicació de noves lleis. I alguns projectes de llei prou importants també han estat, darrerament, protagonistes.

D'un d'aquests projectes se'n parla més aviat en negatiu, fins al punt que gairebé sembla que calgués deixar-lo per impossible. Em refereixo a la llei electoral, novament i malauradament ajornada per culpa del necessari consens. En fi, algun any, algun segle...

Un altre és un text que ens convé molt, tant per regular millor el sector com perquè la nostra llengua hi tingui el rol que li pertoca. Parlo de la futura llei del cinema, un projecte ardit que, si supera el tràmit parlamentari i no rep molts entrebancs en la seva aplicació, serà una de les millors herències que ens haurà deixat el conseller Tresserras.

Un altre conseller republicà, Jordi Ausàs –com en el cas anterior, el mèrit és propi, però també del conjunt d'un Govern que no sempre l'encerta-, ha aconseguit l'aprovació provisional d'una altra futura llei, la de vegueries. Es pot debatre si, en els moments actuals, era oportú tirar-la endavant, en plena crisi econòmica i a pocs mesos de les eleccions. Però el de la nova ordenació territorial és un tema que estava encallat des de l'any 1987 i, en tot cas, el que no sembla qüestionable és que els catalans no puguem decidir com cal organitzar, "a la catalana", el nostre territori.

I és que les províncies –i les diputacions que hi són vinculades- no constitueixen, solament, una rèmora espanyolista, sinó que no corresponen a la planificació d'un país que encara els reptes del segle XXI. És una llàstima, doncs, que la llei de vegueries coincideixi amb la precampanya electoral –inevitable, a hores d'ara- i topi amb les actituds d'alguns sectors del territori i els seus artífexs.

En aquest sentit, els plantejaments d'uns pocs alcaldes i altres càrrecs públics més aviat fan feredat. És legítim que els edils municipals vulguin defensar la població a la qual serveixen –o algun síndic un espai de la singularitat de l'Aran, per exemple-, però també ho és que el model de país ha d'estar per sobre d'interessos locals. L'obligació d'atendre, d'escoltar, de consensuar, hi és sempre, però ja se sap –i més en qüestions d'aquesta naturalesa- que és difícil complaure tothom.

Les futures vegueries, a més d'apropar l'administració als ciutadans, esdevindran agents actius del desenvolupament socioeconòmic del territori. I és que treballaran, òbviament, sobre àmbits molt més coherents que els de les velles províncies. Només una simple ullada al mapa permet constatar-ho, i també deduir que, amb la nova ordenació territorial, al conjunt del país se li obriran noves oportunitats de progrés.

En definitiva, aquest projecte de llei, que encara es pot millorar, té un alt valor estratègic. Com a objectiu del catalanisme polític i també com a eina de modernitat i de transformació del país. És ben lògic, doncs, que el PP no el vegi amb bons ulls, i en el cas del PSOE... Ja em va estranyar que el ministre de Justícia, Francisco Caamaño, avalés al Congrés dels Diputats la creació de les nostres vegueries. Però ho feia perquè, en una primera fase, els nous ens correspondrien a les províncies actuals, que només podrien ser suprimides més endavant mitjançant una reforma de la Constitució. Com de costum, els socialistes espanyols no esgrimeixen la rudesa i mala bava dels populars, però es guarden, pel que fa a Catalunya, massa rocs a la faixa...

Arribaran finalment les vegueries a bon port? Sectors del territori com les terres de l'Ebre, per exemple, ho esperen amb candeletes, perquè és un dels actius de què disposarien per no ser, com d'habitud, les "golfes" del país. En aquest i altres aspectes, la futura llei marca un horitzó al qual cap catalanista de debò no hauria d'oposar-s'hi. Esmenem-la per millorar-la, doncs, en el tràmit parlamentari, però, si us plau, no hi renunciem. I és que cal que aquest país, tot dissenyant el seu futur, giri full a les inèrcies del passat d'una manera efectiva.

Que no tot han de ser intervencions i contraintervencions als mitjans... ni patètics actes de contrició en ple Palau de la Generalitat.

 
 

Comentaris