Si hi ha violència que caigui sobre la consciència de tots aquells que van dir-nos que féssim república mentre cobraven un sou públic regatejant el mandat popular. Que la carreguin aquells que ens van prometre que es trencarien la cara per la independència. Que hagin de mastegar el xiclet de la frustració amb la mateixa boca que ens asseguraven el suport internacional. Que cada ferida els balli dins del cap per recordar-los que fa un any que ens empenyen cap un carreró sense sortida. Mai he vist tanta inconsciència, tanta irresponsabilitat. Mai he vist tantes mentides i tan ben disfressades amb els colors d’una senyera. Mai m’han repugnat tant les baralles dels partits i la penosa covardia d’aquells que, per no afrontar la veritat, ens enfronten amb la nostra policia.
Si hi ha violència, que n’hi haurà, demanarem als polítics que ens expliquin per què s’han rigut de nosaltres. Perquè van fer una república de broma, la van congelar, van marxar o es van rendir a l’Estat i han decidit no governar. Perquè estem pagant el sou a persones que no ens lideren sinó que ens supliquen que fem la seva feina per amor a un país que ja no representen. Per què fan veure que l’enemic són els Mossos, els jutges, el PSOE o JUSAPOL? Què esperen que passi, a partir d’ara? Perquè aquesta és la pregunta més inquietant. A què esperen? Què volen? Potser tenen l’esperança que la gent desaparegui o, pitjor encara, volen tenir-nos tensionats i frustrats per poder utilitzar-nos quan els caiguin 20 anys de presó als companys de partit.
Ens ho vam creure tot i segurament és culpa nostra. Ens vam deixar enganyar i quan ens vam fer sentir a Twitter ens dèien que èrem una fanàtics suicides. Són moltes promeses trencades i moltes vegades que hem hagut d’anar a votar amb una vena als ulls i una pinça al nas. Totes i cada una amb la confiança sincera que els líders sabien el que es feien. Penseu que no prendrà mal, la gent? Que no pegaran i ens pegaran? Que no assaltaran el Parlament? Fem tanta pena que molts voldrien assaltar les presons per alliberar polítics empresonats pels propis companys de partit. És ridícul i, sobretot perillós, perquè la gent SÍ que es pren el país seriosament. I volen fer alguna cosa. Com els polítics ens van prometre.
