Si ets corrupte i els ximples et voten...

"És la corrupció, que ho ha corcat tot, i la hipocresia i la submissió, que rematen la feina"

Imaginem-nos un país en el qual l'assassinat, la violació, la pederàstia, la tortura o el robatori no fossin cap obstacle perquè la gent et voti. Al contrari, serien fins i tot punts a favor en tot bon currículum polític. Posem, per exemple, que estem parlant d'una societat cruel, cínica, passada de voltes, com la de les novel·letes de "Els jocs de la fam" ("The Hunger Games", de Suzanne Collins). Una societat de gladiadors més salvatges que els del Colisseu de Roma, una societat que es mira amb bons ulls l'espectacle més depravat, que creu que el crim és una de les belles arts i que vol ser manada pels personatges més abjectes, amb el pitjor historial, amb la cara més dura… Ciència-ficció? Novel·la juvenil? Política-ficció?

 

No. L'Espanya del 2017. I això inclou Catalunya, de moment. Per sort, no per força ni per sempre.

 

Exagerat? Una mica, sí, d'acord. Però es comença per aquí i un dia t'acabes despertant en un país com Mèxic o Itàlia, riquíssims, plens d'oportunitats i capacitats, sens dubte, però corcats per les màfies.

 

Aquest dimecres hem vist com la policia detenia l'expresident de la Comunidad de Madrid, Ignacio González, l'home de l'àtic de luxe a Marbella. Ens ha sorprès o escandalitzat? No. Gens ni mica. A Espanya aquestes coses són normals. Un González (Ignacio o Felipe, és igual), una Esperanza Aguirre, un Pujol, un Rajoy, un Bárcenas, un Aznar, un Camps, un Prenafeta, un Millet, una Ana Pastor, un Rato, un/a Borbó o un Urdangarín, per no esmentar el Banc d'Espanya, Bankia, en Florentino, el Narcís Serra de Catalunya Caixa i tants altres espavilats, et poden donar lliçons d'ètica al mateix temps que són, desacomplexadament, el senyor o la senyora X de qualsevol trama de corrupció, d'abusos de poder, de crims d'Estat, de rescats abusius o de privatitzacions pirates.

 

I a sobre la gent aplaudeix. Tothom? No, clar que no. Hi ha gent, no poca, que s'escandalitza de veritat. Gent que pot entendre l'error o la diferència ideològica, però no la delinqüència. Gent que accepta que es pugui ficar la pota però no la mà. Són majoria? En absolut. La majoria acaba disculpant i descomptant, d'una o altra manera, totes aquestes malifetes. No ho diuen, per suposat: aquí tenim una llarga tradició de cops al pit en públic, de grans proclames moralitzadores, i d'hipòcrita acceptació de la indecència i la deshonestedat. Al final, tot acaba a les urnes: una gran majoria acaba votant persones i partits que mereixen ser inhabilitats o dissolts. A les urnes es perdona, reiteradament, el que al bar o a la sobretaula de casa genera escenes teatrals de falsa indignació.

 

A aquest país ja li està bé la corrupció. De tant en tant vol veure a la tele algun poderós emmanillat, i la tele li serveix les imatges. Com passava amb els espectadors del Colisseu de Roma, s'ha de calmar la set de sang… I a qui li toca, li toca. Però el sistema d'espoli sistemàtic (milers i milers de milions d'euros perduts a les clavegueres) continua sense massa problemes, podrint el país, hipotecant el futur, destrossant totes les oportunitats de progressar com a país. Espanya premia a les urnes, una i altra vegada, la corrupció, la indecència, la cara dura.

 

 

Tenim exactament el que votem. Per què haurien de canviar els corruptes si milions de ximples els voten?

 

Quin és el problema? La política. Això és el que justament fa diferents els països. La política, que no és res més que una imatge de la societat. Si tens uns valors, la política els té. Si no, no esperis res millor que el que tenim. La política, en democràcia, no és un fenòmen extraterrestre. És l'expressió d'una ètica social, d'un projecte de futur. I, en última instància, fruit de si ens creiem o no ciutadans de ple dret, amb tot el poder, amb tota la maduresa, amb totes les conseqüències: en un país on en el fons ens considerem súbdits, quan no esclaus, les coses no poden anar d'una altra manera.

 

Si algú es pregunta encara per les raons de la decadència i la ruïna d'Espanya, ja sap la resposta. És la corrupció, que ho ha corcat tot, i la hipocresia i la submissió, que rematen la feina.

 

La pregunta següent és si ja t'està bé i et quedes o busques com sigui la manera d'anar-te'n. Perquè, no t'enganyis, aquesta Espanya (i la Catalunya que inclou) són massa bon negoci per a les sangoneres insaciables i mai, mai, no ens deixaran canviar-les.

 

Comentaris