No és cap secret que de gran m’agradaria ser pitonisso. Però… veig que el diccionari no accepta el masculí, per tant em tocarà ser pitonissa. La indústria del canvi de sexe té molt futur, de fet té tant futur com el futur mateix. Així, està preparat l’amic lector per encarar el demà? No s’ho ha plantejat mai? Doncs, tranquils mandrils, perquè com diu el lema de l’Associació de Viatgers en Trastorns Impúblics “no hem de perdre la paciència perquè ja ens la faran perdre”. Masteguem un sarpat d’ansiolítics i mirem la bola de cristall.
Frego, frego, frego… passo el motxo i s’apareix, s’apareix… el cas Centelles. Agustí Centelles. Pioner del fotoperiodisme modern. Guerra Civil… El cas d’un dels fotògrafs més valuosos de Catalunya i del món (Sí!!! Del món). Doncs ara el cas és que les seves fotos se’n van… cap a Salamanca. Coneixem la instantània. Els fills de Centelles han decidit vendre l’arxiu del pare al Ministeri de Cultura espanyol i la Generalitat i Catalunya s’han quedat amb cara de coitus interruptus. Al tanto, al tanto amb l’affaire Centelles. Ho diré a la lleidatana: poca broma, poma. El cas Centelles demostra que som una poma podrida, plena de cucs. Som un país malalt. Què em passa doctor?
Obri la boca i tregui la llengua. Escric tot això després de parlar amb diverses persones, de llegir, d’observar, de pensar. El més senzill és que hi hagués un culpable, però no hi és. Tots ho són. Això no vol dir què…. Anem a pams. A pams de maneta d’infant traumat, amb dits nerviosos i cara tremolosa. No és estrany.
Catalunya és un país que fomenta, públicament, el desig de suïcidi col•lectiu. Aquest país no s’ha preocupat, i no es preocupa, del seu passat. L’escup i l’ignora: el tàndem és pura cicuta. El desconeixement, la usurpació, l’abandonament, el menyspreu cap a la nostra història és per denunciar (des de fora i des de dins). Algun dia s’haurà de fer amb pèls i senyals. Estem a uns nivells de talp daltònic i sense claus de casa. No cal riure: el nostre futur com a país depèn de la gestió del nostre ahir. Sense conèixer el passat no tindrem res. Sense assumir, (re)conèixer, admetre el passat no hi haurà llibertat. Fi. RIP.
Preguem. És possible que la Generalitat no hagi sabut, històricament, valorar prou el llegat Centelles… però, paradoxalment, ara que tenim un Conseller de Cultura que coneix la vàlua del fotoperiodista –i ho sé del cert- i posava en marxa el reconeixement li ha esclatat el meló als morros. És injust, el Conseller Tresserras no s’ho mereix, però la bomba ha petat. Som un país on les paradoxes són la nostra pitjor collita. És molt cruel. Per tant, comencem amb un doble mea culpa elevat al cub. Ja cal que pleguem la roba estesa, perquè ve pluja. El cas Centelles només és la punta de l’iceberg. Hi ha molts Centelles. Hi ha molt per robar i manipular.
Ara, treguis la camisa, estimat pacient. La família. Què dir? Podem entendre-la i no podem entendre-la. Podem comprendre que hagi estat fent nyic-nyic perquè el seu pare tingués un reconeixement públic, social. I en aquest sentit li toca a les nostres institucions públiques fer-ho. En altres àmbits (penso en les Universitat i estudis acadèmics) ha tingut consideració i estudi l’obra d’en Centelles. És així. Segurament falta, però hi és. Estic d’acord, ha faltat socialitzar Centelles, fer-lo arribar a tothom, convertir-lo en un punt de referència. Sens dubte… aquest és el nostre mal com a país. No sabem comunicar el nostre passat i la nostra gent. No sabem explicar què hem fet i qui som. No sabem ser majoria. No sabem ser visibles. No sabem existir.
Ara bé, ara bé… No opinaré jo. Vés, bada. Aquest 2009 s’ha publicat el diari inèdit del fotògraf que va escriure al camp de concentració de Bram. Pàgina, 15. 20 d’abril de 1939: “Al meu fill Sergi i als que posteriorment puguin venir”… Som-hi:
“Abans de tot, fill meu, tinc necessitat de dir-te per què aquesta relació del que ha estat la meva vida, el que és, i el que sia, si visc, i que procuraré continuar plasmant en aquest paper, la faig en català…..Penso –si la sort i les possibilitats m’ho permeten- anar-me’n a l’Amèrica. A quin lloc? No ho sé pas. Mèxic? Xile? Colòmbia? Donaré temps al temps i aquest contestarà? Escric en català perquè, sia la que sia la nostra sort i allà on estem tu, ta mare, jo i els altres familiars que puguin estar amb nosaltres, tingues l’orgull i la satisfacció de dir-te català”.
Ja està tot dit. Amb això ja n’hi ha prou… perquè les fotos no vagin a Salamanca ni a Villanueva del Trabuco.
I ara baixis els pantalons. El Ministeri de Incultura. Mentre hi ha catalans consumint palades de tranquil•litzants, tremolosos per si un dia els tancs tornaran a entrar per la Diagonal, arriba una dona amb un maletí i ens fot un arxiu. Al lloro! Avui el tema no va de tancs… va de maletins, va de papers, va de informació. Pot fer més mal una furgoneta de transport que un tanc. Precaució, amic conductor. Estem en una cruïlla perillosa, perillosa. Molt, remolt, trimolt perillosa: Espanya vol controlar i comprar el passat. Si ho fa no tindrem cap futur. Mira el cel, mira l’horitzó. Bromes, però de les altres.
Sens moren. No és cap broma. Els testimonis directes de la Guerra se’ns moren. Tothom se’ns està morint. Sí, se’ns moren i toquem el flabiol esquerdat de canyissar. Aviat tocarà explicar, de nou, la Guerra Civil, el franquisme… sense veus en primera persona. Qui ho explicarà? Com s’explicarà? Si fins ara s’ha explicat malament (per què diuen que Centelles és el “Robert Capa català”? Perquè, que jo sàpiga d’en Robert Capa, no diuen pas que sigui “el Centelles nord-americà”. Som burros, orelluts, cornuts i tot el que acabi en –ut. Exemple car de que ens expliquen els demés), parcialment, tramposament, mentiderament…. Imaginem-nos ara. Algú creu que és lo mateix veure i explicar Agustí Centelles des de Salamanca que des de Barcelona? Sisplau!!!! Si no ens expliquem, ens explicaran. Ho han fet, ho faran: i serà la seva victòria. Mirem les dates: 1939-2009. Fidelitat als morts: perquè l’eternitat està en vida. I si no és així… si el futur és el cas Centelles que nostre senyor ens agafi confessats. Amén.
Del Diari d’Agustí Centelles, 19 d’octubre de 1939.
“Avui he tingut un gran dia d’enyorament dels meus, sobretot del meu fillet. Unes quantes vegades, en mirar altres infants, les llàgrimes han estat a punt de sortir-me pels ulls. Gairebé he passat tot el dia sospirant fortament. La feina de la tarda m’ha distret una mica. Quines ganes tinc d’abraçar-vos, estimats meus! Si sabés descriure tot el que sento vers vosaltres!”
