El candidat a la presidència de la Generalitat per Unió Democràtica de Catalunya, Ramon Espadaler, va proposar ahir dimarts crear un govern reformista no independentista “amb tots els que vulguin fer una proposta catalana per després portar-la a Madrid” i apostar per una reforma de la Constitució que reconegui la singularitat de Catalunya i li doni un nou model financer. Se suposa que aquest missatge anava dirigit al bloc unionista: C’s, PSC, PP i Catalunya Sí que es Pot. Carai, tenint en compte que UDC s’ha passat la campanya demonitzant els seus antics socis per tenir com aliats la CUP, resulta xocant que els democratacristians ara estiguin disposats a anar de bracet amb l’antisistema Albano-Dante Fachín, el xenòfob Xavier Garcia Albiol o l’anticatalanista furibunda Inés Arrimadas. Quina lliçó d’història! I quina pena, també. Es veu que la unitat d’Espanya —i La Caixa, suposo— ho pot tot.
Aquesta UDC s’assembla molt poc a la de Miquel Coll i Alentorn del 1978, que ja va haver d’entomar l’envestida unionista, encara que llavors no s’emprava aquest vocabulari, de qui era el secretari general del partit, Anton Cañellas, que propugnava aliar-se amb el centrisme suarista en comptes de fer-ho amb CDC. Finalment, Cañellas va perdre el pols en un congrés i va escindir-se amb poc menys de 300 persones per fundar un altre partit, Unió de Centre Ampli (UDCA), que després s’aliaria amb UCD. La situació s’assemblava una mica a l’actual, per bé que les sigles històriques van romandre a mans dels nacionalistes, incloent-hi els descendents del gran referent democratacristià, Manuel Carrasco i Formiguera. Ara ha passat a l’inrevés: el nacionalistes i la família del fundador s’han escindit per crear Demòcrates de Catalunya. Els aparells dels partits són forts i no entenen de romanços.
UDC segueix el mateix camí que va seguir el PNB amb relació a Juan José Ibarretxe. Després del fracàs del seu Pla, rebutjat per les Corts espanyoles l’1 de febrer de 2005 per 313 vots en contra (PSOE, PP, Izquierda Unida, Coalició Canària i CHA), 29 a favor (PNB, CiU, ERC, EA, Na-Bai i BNG) i 2 abstencions (ICV). Recordo qui va votar què perquè quedi clar que molts dels que ara diuen que cal acordar les coses llavors van votar en contra d’aquella proposta d’acord o bé van abstenir-se. Sigui com sigui, UDC va mantenir la disciplina de vot, com el PNB, però Ibarretxe no va sortir indemne d’aquella derrota. Els seus anar fent-li el llit a poc a poc fins que finalment va retirar-se de la política el maig de 2009, en ple debat d’investidura de Patxi López com a Lehendakari amb el suport dels nacionalistes espanyols del PP i UPyD. Des de llavors el PNB aguanta el pavelló i continua fent de lobby basc a Madrid, però no mossega gaire.
UDC anhela la comoditat del PNB, que s’assembla a la pujolista, basada en un catalanisme autonomista que es va convertir en rapinyaire perquè no va saber arrencar —ni defensar— un model polític realment sobiranista. De fet, com és ben sabut, perquè ho ha reconegut el mateix Pujol, no ho va pretendre mai. Una cosa és defensar l’autogovern i una altra la sobirania. No és el mateix, malgrat hom pugui creure que sí. El problema va arribar quan la incidència de la crisi econòmica va coincidir amb la ferotge regressió centralista dels governs espanyols, fossin del color que fossin. L’Estat de les Autonomies ha arribat a la seva fi no tan sols pel seu col·lapse, sinó perquè els partits estatistes no hi han cregut mai de veritat. A l’oposició, CDC i UDC ja van començar a fer lectures diferents de la realitat.
El refús frontal d’UDC a la Casa Gran del Catalanisme, el boicot camuflat a Ramon Tremosa quan va ser designat candidat a eurodiputat, cosa que va posar com una “moto” a un altre insigne unionista, Ignasi Guardans, anunciava les disputes que s’anirien eixamplant amb el temps. El que queda d’UDC és avui per avui un petit partit amb una gran seu, que ja va passar el tràngol d’expiar el seu cas de finançament il·legal que ara ningú vol recordar-li, i que, de cop, ofereix als antisistema unionistes (que suposo que deuen ser tan banyuts i endimoniats com la CUP) formar un govern per descavalcar el president Mas i aturar la independència de Catalunya, que per altra banda és la condició necessària, com expliquen tots els manual de ciència política, per constituir l’estat confederal que diuen defensar. Si Carrasco i Formiguera aixequés el cap, es moriria de pena.
