Si avui és avui, això és Bèlgica

"De moment, no sembla que Puigdemont sigui capaç del realisme de ferro de Tarradellas"

Hi ha una vella pel·lícula de finals dels anys 60, dolentota però divertida, que porta per títol «Si avui és dimarts, això és Bèlgica». Va sobre un grup de turistes que recorren Europa en autocar a tota màquina i que acaben no sabent ni què han vist, ni on han estat: van tan de pressa, volen veure i fer tantes coses, que perden la noció del temps, de l'espai.

 

N'hi ha una altra, de principis dels 60, infinitament millor, «À bout de souffle». Al final de l'escapada, quan et quedes sense alè. Dues pel·lícules que dibuixen un contrapunt al moment que estem vivint, tan confús: entre Bèlgica, els impulsos de la fantasia política i la realitat de les forces que arriben al seu límit.

 

I un tercer punt de referència: el «moment Tarradellas», el del 23 d'octubre del 1977, el del «ja sóc aquí», quan ningú no l'esperava, molts no el volien ni veure (com Pujol), d'altres el volien manipular i la majoria no sabia qui era aquell senyor que arribava en un avió i sortia al balcó del Palau de la Diputació, reconvertit en Palau de la Generalitat. Després d'aquell dia, quan algú trucava a Palau i demanava pel President, li preguntaven amb quin president volia parlar... Fins que va quedar clar que de President només n'hi havia un.

 

Quaranta anys després, hem tornat -aparentment- a aquell moment. Qui és ara el President?

 

Resposta fàcil: Carles Puigdemont. Resposta enverinada: Trillo, Soraya Sáenz de Santamaría, Rajoy... Evidentment, amb els seus socis i còmplices: Pedro Sánchez i Albert Rivera. I alguns subalterns, com Iceta, Arrimadas o Albiol.

 

I segona pregunta, igual de difícil: de qui és President el President?

 

Així arribem al «moment Tarradellas», al moment del realisme de ferro. Hi ha un moment durant el qual el president és president d'ell mateix i poca cosa més. El que té el cor de Macià en una caixa forta, el que custòdia el segell de la Generalitat, el que pot dir que és legítim, encara que ningú no el reconegui. El que va fer maniobres estranyes, d'equilibrista o d'oportunista: Tarradellas, com Puigdemont. El que es va quedar amb la bandera, perdut en un dels molts vorals de la història.

 

Però, sobretot, el que va saber connectar el dia que va marxar a l'exili amb el dia que va tornar.

 

La fugida, l'exili, només tenen sentit quan trobes el camí per tornar i perquè et reconeguin, uns i altres, que tu tens la legitimitat. No el poder. No la infal·libilitat dels papes. La legitimitat democràtica. Encara que t'hagin elegit d'una manera estranya, com a Tarradellas o Puigdemont.

 

El camí de tornada de l'exili depèn de l'atzar de la història i de la coherència dels que trien seguir aquest camí en comptes de la rendició. Pot sortir malament o bé. Pots guanyar estatura moral o perdre-la. Tot pot quedar en una aventura insensata o en una gesta heroica. Depèn de les circumstàncies. Però sobretot depèn de la talla de la persona que emprèn aquest camí, de si sap guanyar-se el respecte quan arribi el moment.

 

 

És Puigdemont aquest home?

 

No ho podem saber encara. De moment, no sembla que sigui capaç del realisme de ferro de Tarradellas. Encarnar un mite no és tan fàcil com imitar-lo. Però donem-li temps, siguem una mica generosos. 

 

No n'hi ha prou amb marxar a Bèlgica i improvisar alegrement, com han fet els darrers anys, sobre un guió de fantasia i de voluntarisme. Bèlgica pot ser un principi, si és capaç (de moment no ho sembla) de mantenir un realisme de ferro i de ser el punt de partida d'un catalanisme que superi les actuals limitacions, les que l'han portat a topar amb la realitat, la d'Espanya i la de les misèries del partidisme català i les de la pròpia realitat (tan tossuda) de la Catalunya del 2017.

 

Si avui és avui, això és Bèlgica, però demà pot ser la Catalunya del futur...

 

Comentaris