L’Espanya que, a finals dels setantes, volia desconnectar del franquisme, davant del món, necessitava fer alguns gestos públics que indiquessin que s’entrava en una etapa nova, camí de la democratització. Aquella Espanya, no sols la que es reclamava d’esquerres, sinó també aquella que es reconeixia en sectors més liberals, cultes i cosmopolites, si bé conservadors, era conscient de la duresa amb què la dictadura havia tractat el poble català, la seva llengua, la cultura, les institucions i la identitat nacional. La mala consciència del franquisme va permetre que, en el bloc constitucional inicial (constitució espanyola estatuts d’autonomia), hi apareguessin referències que donaven a entendre l’acceptació d’una certa diversitat, a l’interior dels territoris de l’estat. D’aquesta manera, tot i que el text constitucional mai no va especificar en què es concretava la diversitat, parlava de nacionalitats històriques, llengües, institucions de poder autònom, etc. És cert que la visió uniformista i centralista era la que, legalment i socioculturalment, continuava dominant, però les referències anteriors eren tota una novetat.
En realitat, però, si bé s’hi parlava de nacionalitats, cap d’elles no hi pareixia amb el seu nom i sí tan sols la nació espanyola, per més que distingia clarament entre nacionalitats i regions. Passava el mateix amb les llengües diverses parlades a l’esta espanyol, però cap d’elles no mereixia un tractament prou seriós com per aparèixer amb la seva identitat filològica, a la constitució, on tan sols es feia constar que “el castellà és la llengua espanyola oficial de l’estat” i que, per acabar-ho d’arrodonir, tothom tenia “el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la“, establint així les bases legals de la discriminació lingüística i el supremacisme idiomàtic espanyol que encara patim. De les altres llengües espanyoles, però, no en deia res i ens quedàvem amb la incògnita de saber de quines es tractava. També s’afirmava que els estatuts d’autonomia podrien incorporar banderes i ensenyes pròpies de cada comunitat autònoma, sense entrar mai a detallar de quines banderes parlava, tot i que no es descuidava de fer constar amb detall com era la bandera espanyola, per quins colors era formada i en quina proporció i posició. És a dir, si bé els fonaments uniformistes de l’Espanya de sempre es mantenien intactes, es tenia cura de dissimular-ho davant l’opinió pública internacional, per tal d’incorporar-hi credibilitat de voluntat democràtica, amb algunes referències benèvoles a la diversitat que, malgrat tot, era impossible d’amagar que continuava existint.
A desgrat de les enormes limitacions al reconeixement polític de la identitat nacional catalana, Catalunya fou el lloc de l’estat on més vots favorables va rebre la constitució. Tantes eren les ganes de desempallegar-se, com més aviat millor, de l’herència franquista. Però el 23 de febrer de 1981 va tenir lloc l’intent de cop d’estat del coronel Tejero i, com a conseqüència directa d’aquest, el 30 de juny de l’any següent les corts aprovaven la llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic, més coneguda com a Loapa. Va ser el tret de sortida al retrocés que, de llavors ençà, hem anat veient en matèria de territorialització del poder polític i legalització de la diversitat cultural i nacional. Tejero defensà, amb tricorni al cap i pistola en mà, allò que avui, més sibil·linament, hi ha qui defensa amb lleis, declaracions, mesures executives, articles i tertúlies: que se n’ha fet un gra massa.
Per aquest motiu, si ara es modifiqués la constitució, res no fa pensar que seria a fi de bé, sinó just tot al contrari. Hi hauria un retrocés evident i, si ara fos a fer, moltes de les competències legals o assumides per acord polític, sempre com a graciosa concessió de l’estat, no les tindríem pas. El mateix concepte de “nacionalitat”, amb tot el que se’n deriva, amb lleis aprovades pel Parlament per unanimitat, com la festivitat de l’11 de setembre, “diada nacional”, o Els Segadors, en qualitat d'”himne nacional”, el Teatre nacional, l’Arxiu Nacional, etc., no tindrien la mateixa sort. Algú és tan ingenu de creure que, si ara fos a fer, hauríem recuperat la nostra policia -més antiga que la guàrdia civil espanyola, els gendarmes francesos o els carrabiners italians- com a policia integral i de substitució? O que les competències en matèria d’ensenyament serien les mateixes que ara tenim? O l’estatus d’oficialitat del català i l’occità, amb el seu reconeixement com a llengua pròpia, al Principat i a l’Aran? O que, si ara fos a fer, disposaríem d’uns mitjans de comunicació audiovisuals, de titularitat pública, i en la nostra llengua?
La conclusió, just constatant què ha passat els darrer 40 anys i què passa ara, és que ni amb aquesta constitució, ni amb cap altra constitució espanyola que pugui venir en el futur, no hi ha espai possible per al reconeixement de la nació catalana i la plenitud dels seus drets.
