La setmana del 8 de març es parla molt de nosaltres, les dones. També se’ns deixa parlar molt, i encara sembla que, per això, hauríem de donar les gràcies. Ens demanen fer actes públics, fòrums, xerrades, participar en tertúlies i altres espais d’opinió. Sumem-hi les assemblees per preparar el gran dia. No tenim hores per cobrir-los tots, per això hauríem d’abandonar les cures que assumim i les autocures que intentem. Moltes escrivim articles sobre violència masclista, invisibilització, bretxa salarial i sostre de vidre. Altres participem en campanyes virals, com la de #MatxisEI a Twitter, a mode de denúncia pública, autoreparació i construcció d’una xarxa de suport i empoderament, feminista i col·lectiva. L’imprescindible espai de cures, suport, comprensió i sororitat que no sempre trobem a les organitzacions on militem. Crítica a protocols millorables per tal de millorar-los i alcaldes que dimiteixen. La constatació empírica de l’absència d’espais segurs arreu i el ferm convenciment de no silenciar cap víctima, de creure-les a totes, de no qüestionar-les i de no callar més per protegir-los a ells. Sí, el patriarcat ho ocupa tot, fins i tot aquells llocs on es fa del feminisme bandera, on el cuidem-nos és eslògan i encara no prou una filosofia de vida.
Malgrat tot, la setmana vinent se’n parlarà molt menys i la sensació de ser quota, d’estar presents mediàticament per un període de temps molt determinat, una setmana l’any, no marxa. Tots els programes de televisió i ràdio ens criden el 8 de març, sense entendre que aquell dia fem vaga pels nostres drets, sense veure que també ens haurien de cridar la resta de dies. I nosaltres sempre amb el debat intern d’agafar la paraula i anar-hi per a que no siguin ells, els de sempre, els que, a sobre, opinin sobre el nostre dia i ens diguin que tot comença a ser normal, que hem avançat molt, que què valentes. I no, no podrem parlar d’igualtat, de normalitat, fins el dia que aparegui la iniciativa on són els homes. Aquell dia voldrà dir que, les dones, haurem començat a revertir el greuge històric del silenci i que serem allà on ens pertoca tot el temps que ens correspon.
Allò que més em molesta són les seves queixes. Pobrets, es senten perduts, no saben què dir, ni què fer davant el tsunami feminista. Van d’aliats i no se’n adonen que voler ser el centre del discurs del feminisme no és més que perpetuar la seva posició de poder, la que s’adquireix només per néixer home. Callar, escoltar i apartar-se. Prendre consciència dels privilegis. Preguntar com ens sentim nosaltres. No jutjar-nos ni dir-nos què hem de fer, ni com ni quan fer-ho. No posar-se mai més de perfil i fer renúncies individuals i col·lectives, d’egos i presències mediàtiques no paritàries. I temps, necessitem sobretot temps. Que ens el donin, per ser-hi, per fer allò que vulguem, per opinar, per no assumir les cures de la família sempre nosaltres, per viure una vida digna de ser viscuda.
Tampoc em puc treure de sobre la idea de la saturació informativa. Hi contribueixo amb aquest article i tots els dubtes del món. Tants articles sobre feminisme concentrats en una sola setmana es malbaraten per no tenir temps material per llegir-los tots. Jo almenys no en tinc. Els vaig guardant. Tots són bons i necessaris. Imprescindibles. Cada cop hi ha més dones trencant silencis i posant granets de sorra en la lluita feminista. Cadascuna des de les seves vivències, des de la seva posició i, per què no dir-ho, moltes també, des dels seus privilegis de dona blanca de classe mitjana. Ser conscients d’això també és feminisme, se’n diu interseccionalitat i ens permet parlar de les opressions que nosaltres mateixes també podem exercir sobre altres companyes.
La setmana vinent n’hauríem de seguir parlant. I l’altra. I la següent. I, així, encara que sigui per pesades, per no cansar-nos mai, aconseguir ser tractades com persones. Esperem que sigui un dia no gaire llunyà.
