Oriol Junqueras ha deixat anar una bomba de neutrons al cor de l’estat, de conseqüències ara mateix imprevisibles. El desconcert i la humiliació són evidents. Les notícies que arriben de Madrid ens parlen de durs retrets creuats entre els diferents sectors i òrgans de la magistratura per la manera com s’ha gestionat el procés judicial als polítics independentistes. El govern en funcions del PSOE intenta treure’s les puces de sobre com si la cosa no anés amb ells (Carmen Calvo: “estamos gestionando la herencia del gobierno de Rajoy”). I els editorials de la caverna clamen per un tancament de files “constitucionalista” des d’un orgull nacionalista ferit que a les xarxes es tradueix en una onada antieuropea com no es veia a Espanya des del franquisme. Tot, per haver-se negat a reconèixer quan tocava que el principi democràtic emana del vot popular i que per tant Oriol Junqueras tenia el dret a ser eurodiputat i a les prerrogatives que van associades al càrrec. La imatge de Puigdemont i Comin recollint les credencials com a conseqüència immediata de la doctrina Junqueras del TJUE ha completat la setmana horribilis de la raó d’estat espanyola.
Tots els juristes solvents i no encegats pel nacionalisme espanyol que s’han manifestat han dit de forma clara i contundent que, si volia complir la sentència del TJUE, Marchena dijous no tenia altra sortida legal que posar Oriol Junqueras immediatament en llibertat. En comptes de fer-ho, el Suprem ha guanyat temps demanant a les parts que es manifestin i donant-los cinc dies. La fiscalia del Suprem no ha necessitat cinc dies, en va tenir prou amb dues hores per confirmar que no la guia cap altre criteri que no sigui el càstig i l’escarment. Els fiscals de sala (Zaragoza, Madrigal… els sonen?) estan desbocats i fora de control, i van actuar a velocitat supersònica amb fets consumats per evitar qualsevol eventual indicació dels seus superiors jeràrquics. Una altra cosa ben diferent és l’advocacia de l’estat. I aquesta és una de les claus polítiques de la situació.
La història és plena de moments crucials, finestres d’oportunitat, cruïlles, on la gent que pren decisions pot fer que passin coses. Si parlem del procés català, ara som en un d’aquests moments. El TJUE ha estat claríssim, i l’advocacia de l’estat és el poder executiu, és el govern espanyol. Segueix les seves instruccions. Si demana la llibertat immediata de Junqueras, Marchena es trobarà acorralat, amb un tribunal europeu assenyalant-li el camí i el govern del seu país instant-lo a seguir-lo. El govern de Pedro Sánchez té l’oportunitat de demostrar que és veritat que vol tornar a la política, i el jutge del procés té l’oportunitat de no impedir-ho i començar a desfer el nus d’una judicialitzacio que no hauria d’haver començat mai. Distensió o enrocament en la repressió, aquesta és la cruïlla que el TJUE ha dibuixat davant dels peus de l’estat espanyol. Vist des de la riba del Mediterrani, la solució del dilema cau pel seu propi pes. Des de l’altiplà de la meseta castellana, però, de tota la vida que les coses s’han vist diferent. La història entre Catalunya i Castella no és només la història d’un desencontre polític. És, sobretot, el resultat de la interacció entre dues mentalitats incompatibles.
