Els set pecats capitals és el top seven cristià dels vicis de la humanitat creat per educar moralment la parròquia. Segons Sant Tomàs d’Aquino un vici capital és aquell al qual la naturalesa humana té molta tendència i que és tant excessivament desitjable que du a cometre molts pecats.
La definició dels pecats capitals a través del temps ha estat un procés que ha anat evolucionant. De fet la Bíblia no ho aclareix i al principi del cristianisme tots els escriptors religiosos n’enumeraven vuit. No fou fins al s. VI que el papa Gregori el Gran els va fixar en set (considerà que la tristesa era una forma de mandra) i així ha quedat fins avui, ja que tant Sant Tomàs com Dante també van respectar la llista de Gregori.
Són la supèrbia, l’avarícia, la luxúria, la ira, la gola, l’enveja i la peresa. Jo no els recordava gaire bé. No vaig fer com Josep Mª Espinàs que fa uns anys va escriure: “Quan jo era adolescent i estudiava als Escolapis vaig haver d’aprendre els set pecats capitals. No els he oblidat, segurament perquè aleshores vaig inventar-me una estranya paraula que estava formada per les inicials dels set pecats: saligep. Gràcies a aquest acudit encara els recordo”.
A cada pecat el catecisme hi contraposa una virtut capital a practicar, a saber: humilitat, generositat, castedat, paciència, temprança, caritat i diligència, i es diu que practicar-les et protegeix contra la temptació de tots set. Suposo que és una mica com allò que deia en Cruyff: “si tu tienes el peloto el contrario no puede marcar gol”.
Hi ha una cosa que no recordo haver estudiat a les classes de religió, que és la relació de cada pecat amb un dimoni particular. I es que resulta que cap a 1589 Peter Binsfeld (bisbe i teòleg alemany) va associar cada pecat amb un dimoni temptador, i en va fer una classificació: Asmodeu per la luxúria, Belzebú per la gola, Mammó per l’avarícia, Belfegor per la mandra, Amon per la ira, Leviatan per l’enveja i Llucifer per la supèrbia. Però atenció, que també n’existeixen d’altres que inciten a pecar, com els íncubs (fantasmes masculins que tenen relacions sexuals amb dones dorments) i els súcubs (fantasmes femenins que tenen relacions sexuals amb homes dorments). La veritat, de fantasmes me n’he trobat molts al llarg dels anys, però d’aquests súcubs francament no en recordo cap.
Els set pecats capitals han farcit des de sempre refranys, llegendes i històries de la vora del foc, i música, literatura, i art. I aquest dilluns passat es va presentar a Barcelona una iniciativa protagonitzada per set assagistes menors de 45 anys (Jordi Graupera, Oriol Ponsatí-Murlà, Raül Garrigasait, Adrià Pujol, Marina Porras, Oriol Quintana i Anna Punsoda) als quals l’Editorial Fragmenta ha convidat, a partir d’una idea de Punsoda, a reflexionar “amb el màxim rigor i lluny de qualsevol moralisme”, cadascú sobre un dels pecats en concret.
“Malos tiempos para la lírica” cantava el conjunt Golpes bajos el 1983. Amb els problemes que viu el país avui per avui, polítics, econòmics, de canvis socials profunds i de grans interrogants sobre el futur, apostar per l’assaig, per la reflexió i per la projecció de talents em sembla un encert. Bons temps per a l’assaig. Cal aprofundir en l’anàlisi de pecats i virtuts individuals i col·lectives i repoblar idees i energies. Urgent.
Al meu bon amic Jordi Graupera l’editor de la col·lecció li va adjudicar escriure sobre la supèrbia. Segur que té més sentit que no pas que parlés de mandra. No puc evitar un somriure mentre ho escric, maliciosament. Però en Graupera sempre diu coses interessants i ja tinc ganes de llegir-lo. No li tiro cap pedra, per allò de que “qui estigui lliure de pecat…”
