Erem un milió i mig fent festa del nostre emprenyament. Varem treure senyeres i estelades i varem cridar “independència!”. Tanta gent al carrer impressiona i et fa sentir part de la història. I ara què passarà? Servirà per alguna cosa?
Aquesta mateixa setmana ja hem tingut un primer tast de la reacció de la nostra classe política i la de l’Estat espanyol en el debat al Congrés de l’estat de la “seva” nació. La posició dels partits a Catalunya es perfila en voler centrar en el Parlament una reacció mínimament unitària. Tot plegat pot sonar tebi davant el clam d’independència del 10 de juliol.
El camí no és fàcil i no hi ha drecera. Una manifestació és l’exercici d’un dret fonamental relacionat amb la llibertat d’expressió. Res més. Ara bé, quan els que es manifesten són tants, els polítics prenen nota i intenten apropar-se a aquesta part important de població que s’aplega sota una consigna. Volen connectar amb aquesta massa electoral i canalitzar-la. El que millor ho faci guanyarà les eleccions, o almenys s’emportarà un bon grapat de vots. I això tant a les generals com a les autonòmiques. Ho saben. Les cartes estan al descobert sobre la taula. Comença la partida. El joc es diu Catalunya.
