La Llei del Referèndum pren com a base jurídica el dret internacional, i és cert que el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics del 1976, signat per Espanya, reconeix el dret a l’autodeterminació sense limitar-lo (en cap cas) a les colònies. Tot correcte, impecable, a favor. Tot i així, confesso que trobo a faltar aquelles invocacions que Artur Mas feia del Dret Natural. Era una reflexió més directa, més nua, més diàfana. Com saben el Dret Natural són les normes i principis superiors que regeixen el comportament humà, i que molts juristes obtusos prefereixen negar perquè no creuen en allò que no reculli explícitament una llei. Una de les parts més boniques del que passa a Catalunya és això: que intuïm un dret o una realitat que no està escrita ni reconeguda, però que la sabem. No la imaginem ni ens la preguntem: la sabem. I com es demostra, una cosa que s’intueix però que no està necessàriament escrita? Quan podem assegurar que això és un dret, i no una invenció arbitrària? Qui ho diu, que som una nació? La Bíblia, ho dubto. El diccionari, sens dubte. Els polítics catalans i la societat civil organitzada, molt. La comparativa internacional, probablement. La llei espanyola, en cap cas i de cap de les maneres.
La pregunta és necessària per part dels unionistes i dels independentistes: amb quina legitimitat es transforma en llei una cosa que encara no és efectiva, però que demana ser reconeguda? Doncs lògicament caldrà que aquesta cosa, aquest dret, lligui amb els valors morals de la societat que el reivindica: no és el mateix reclamar certs drets naturals a l’època romana que reclamar drets d’ara, ni és el mateix invocar uns drets a Xina que a Islàndia. Canvien segons els contextos i els codis socials, la geografia o la cultura. En tot cas són drets que una societat considera fonamentals, perquè considera que els té tota persona des del moment de néixer, que són drets superiors a la llei escrita i que fonamenten allò que un Estat democràtic, social i de dret hauria de respectar. Els criminals nazis jutjats a Nuremberg, per exemple, van ser jutjats invocant el Dret Natural perquè aleshores encara no s’havia aprovat ni tan sols la Carta dels Drets Humans del 1948. És a dir, no hi havia cap norma vigent a Alemanya ni al dret internacional que denunciés aquells actes, però tot i així es van considerar clarament injustos. I es van dictar fins i tot sentències de mort amb aquesta base.
Com apliquem això al cas català? Què hi té a veure? A més, si Espanya és un estat social i democràtic de dret, que reconeix els Drets Humans i que dota d’autonomia els seus territoris, què ens empatollem? Doncs som on som perquè resulta que els codis, els valors morals i la forma d’entendre el repartiment de la sobirania són massa diferents entre Catalunya i Espanya com per remetre’s simplement a la Constitució del 78. Ni eren els mateixos codis morals quaranta anys abans del 78, ni ho són quaranta anys després. Per tant no és només que puguem invocar tractats internacionals que reconeixen drets, i no és només que puguem invocar sentències com la de Kosovo, sinó que fem una cosa encara més important: constatem una realitat sòlida i un desacord continuat, persistent i a la llarga conflictiu. Ja ho fem saber a la Renaixença, també durant la Mancomunitat, hi insistim durant la República, ho reclamem a la Transició i ho accentuem ara: no ens sentim còmodes ni reconeguts per l’Estat espanyol. Per una banda perquè, quan ha pogut ser autoritari, ho ha estat. I ha estat tan maldestre com per ultrapassar-se especialment amb la nostra llengua i la nostra cultura, que és del tipus de ferides que mai no cicatritzen. Però quan ha estat més o menys sensible a la descentralització, ha mostrat no voler compartir més que nivells “controlables” d’autonomia i ha barrat el pas a qualsevol compartició efectiva de la sobirania (que és d’on plora la criatura, de la incapacitat de tornar a la idea confederal d’abans del 1714). No ha deixat créixer, no ha respectat les demandes de major autogovern, ha ofegat tota opció de millora i finalment ha reprimit la seva simple reclamació. Tot això només ha fet que accentuar encara més la diferències entre dues naturaleses. Per dir-ho clar, el Dret Natural espanyol (els codis de valors comuns) és massa diferent del Dret Natural català i això ha derivat, inevitablement, en fer aparèixer la Constitució com un Dret Artificial. Un sistema tan artificial que ja no aguanta, que s’esquinça en dues parts (en dues “corones”), i que s’ha desbordat de forma irreversible.
Per això dic tan sovint que la independència és cosa de quatre mesos o de quatre anys, un destí irremeiable, perquè el problema no és de lleis sinó de codis morals comuns (o no comuns, justament). La identitat també hi juga, és clar, i la llengua i la bandera i etcètera, però sobretot hi juga allò que s’anomena “una manera de fer i d’entendre el món”. Una cosmogonia pròpia, com cridava Salvador Dalí a Jacobo Zabludovsky en la nefasta entrevista on li preguntava per la raó del seu èxit. Que no era pintar bé, ni escriure bé, ni sortir per televisió, sinó tenir una manera de veure el món. El més important del que estem fent, a banda del referèndum i de com derivi aquest repte, és la demostració explícita i innegable als ulls de tot el món que tenim una manera diferent de ser i de voler estar. Que som genuïns, irrepetibles, indissolubles en qualsevol artifici forçat. En tot cas que en aquest racó d’Europa conviuen almenys dues cosmogonies, dues tradicions, que ja no aconsegueixen trobar-se ni tan sols dins de l’Estat “més descentralitzat del món”.
Quina d’aquestes dues cosmogonies casa millor amb els països democràtics i eficients del segle XXI? Això ja formaria part de la batalla pel relat. Però no ha estat la llei sinó la política, el carrer, el moviment, la força dels fets i dels esdeveniments, allò que ha fet aflorar un dret evident i constatable. No ha estat un text, ni un tribunal estatal ni internacional. La part de la llei vindrà després, a partir del 2 d’octubre. Si els fets polítics continuats i la determinació valenta, que és el que pertoca ara, continuen acompanyant-nos.
