Es podria haver fet millor, la Transició? En el terreny dels desigs segur que sí, però en el de la realitat, probablement, no. Donada la relació de forces realment existent en aquell moment, podríem afirmar que l’oposició democràtica en va treure petroli. El Règim franquista, per la seva banda, va tenir la intel·ligència d’anticipar el seu final –i col·laborar-hi– a canvi d’impunitat abans no es modifiqués la relació de forces en direcció a la ruptura. La impunitat (“exempció de càstig”, segons el DIEC) va implicar la continuïtat dels responsables del Règim en les estructures judicials, policials, militars, eclesials, econòmiques i polítiques. A canvi, Espanya esdevenia una democràcia parlamentària homologable en les formes a les del seu entorn. Un gran avenç, sense dubte. L’avenç possible en aquell moment. Però amb la continuïtat i no depuració dels responsables alts, mitjans i baixos del Règim, es garantia també la continuïtat d’una determinada cultura política autoritària, corrupta i i ultranacionalista en la vida pública espanyola i en les estructures profundes de l’estat. De tot plegat se n’ha dit una Transició “exemplar”. Digui’m que va ser la Transició possible, però no pretengui que li compri que va ser exemplar, si us plau.
Quaranta anys després, encara en paguem conseqüències a tots nivells. Sense entendre això, no s’entén la manera com l’estat espanyol ha tractat el conflicte català. Catalunya representa un 20% de la població espanyola, el 21% del PIB, el 27% de les exportacions i és, a més, un país amb institucions i llengua pròpies. Cap estat europeu mínimament civilitzat hauria afrontat una crisi amb un territori d’aquest pes específic econòmic i polític amb la plantilla autoritària aplicada per l’estat espanyol. És simplement impensable. Cap estat civilitzat hauria deixat que les coses arribessin on han arribat. Molt abans s’hauria fet política, s’hauria escoltat, s’hauria transaccionat, s’hauria pactat. L’enfoc espanyol del conflicte català és tan extemporani que només s’explica perquè el franquisme i la seva cultura política es van quedar enquistats, aferrats als òrgans vitals de la democràcia que naixia. I és així com, l’any 2019 i dins la UE, un uniformat d’un cos militar com la Guàrdia Civil pot fer un discurs polític i amenaçador en un acte oficial envoltat de parafernàlia patriòtica, sense que l’endemà passi absolutament res.
La setmana que ve, quaranta anys de democràcia malgirbada ens cauran a sobre i ens faran mal. Tenim la desgràcia de viure en un estat que no sap fer les coses d’una altra manera. Però aquesta maledicció no té perquè ser eterna. Construir un nou país, una república catalana democràtica i social, és una causa que val la pena. Costarà molt, serà probablement un combat llarg, però la lectura de la sentència ens dirà molt clarament que val la pena.
