És de manual: quan s’acosta una batalla, has d’espantar l’enemic. Hi ha un ampli arsenal d’eines disponibles: cridar, amenaçar amb coses horribles, dir algunes animalades, clavar-se cops de puny al pit, desafiar… A l’estil “homo sapiens” més brutal, per entendre’ns. Així funciona a les baralles de carrer, als negocis, a la política. El primer pas cap a la victòria és aconseguir que a l’enemic li tremolin les cames i els tingui per corbata.
En aquesta categoria de gesticulació exagerada hi entrarien algunes de les coses que s’han dit o han passat els darrers dies. Soraya, sobradíssima, que això agrada molt al Madrid polític: “L’Estat en té prou amb 24 hores per aturar les lleis del referèndum”. Cospedal, ministra de Defensa: l’exèrcit defensarà “por tierra, mar y aire” la integritat i sobirania d’Espanya. Millo: “mai he pensat en l’ús de la força”, subtil i inquietant manera d’insinuar que potser en el futur sí que hi pensaran… A aquestes advertències, tan plenes d’intel·ligència política i emocional, caldria afegir-hi també la del president Puigdemont: “Els molestem, els fem por i més por que farem”. Tanmateix, tot i que ha guanyat punts després del seu gest d’autoritat, la seva és una escalada verbal en to menor, de consum intern, no equiparable a les catàstrofes apocalíptiques amb què ens amenacen.
Ens esperen tres mesos així. Amb alguna garrotada, moltes amenaces, insults a dojo i, de tant en tant, alguna invitació a la rendició incondicional.
Tal com està plantejat l’escenari, tot indica que anem de cap a la mare de totes les batalles, que tindrà lloc el dia 1 d’octubre a partir de primera hora del matí… Doncs, no. Aquell dia el que començarà realment serà una llarga guerra de desgast, de trinxeres i de confusió.
Ningú no guanyarà per KO al primer assalt. Aquesta és l’estratègia del govern espanyol, s’intueix perfectament: després d’un placatge contundent i un bombardeig desmoralitzador (fiscals, jutges, condemnes, penes de ruïna econòmica o presó en última instància, funcionaris…), en quaranta-vuit hores esperen veure la bandera blanca al Palau de la Generalitat.
I el dimarts 3 d’octubre, després de guanyar el partit per golejada, toca una gran desfilada triomfal, perquè hauran acabat d’una punyetera vegada amb l’emprenyador problema català que arrosseguen des de fa segles.
Somien això, sens dubte. No poden pensar altra cosa que això: concebeixen la política en clau de victòria a garrotades i ara se senten forts, veuen una oportunitat d’or, històrica. Estan convençuts que poden guanyar i estan decidits a fer-ho rebentar tot.
Justament aquest és el seu punt feble, perquè el 2 d’octubre, quan surti el sol, el problema català no haurà fet altra cosa que infectar-se, inflamar-se i convertir-se en una llarga crisi de final molt incert que pot despertar moltes altres crisis a Espanya.
Podran impedir parcialment un referèndum formal i impecable el diumenge 1 d’octubre, probablement, però es trobaran enfangats en una batalla de resistència i desgast que no haurà fet altra cosa que començar. No estic suggerint un esclat revolucionari clàssic, ni molt menys, però sí l’obertura de mil-i-un fronts, protestes, clamors, entrebancs, que amb el pas dels mesos es multiplicaran i s’agreujaran sense deixar de ser majoritàriament pacífics. Els que des de Madrid somien amb la rendició i la submissió, van llestos: això se’ls complicarà i no en tindran prou amb totes les amenaces, lleis repressives, jutges i fiscals.
Se’ls acabarà escapant de les mans perquè no estan preparats per no guanyar al primer assalt.
La victòria final serà als punts, després d’una partida llarga, complexa i confusa, en la qual durant molt de temps ningú no guanyarà ni perderà del tot. La clau és resistir i no deixar-se portar per les presses, els herois, els inflamats i els desesperats. El pas del temps serà fonamental: serenitat, resistència intel·ligent i guerrilles. Això no es guanyarà ni es perderà a garrotades, ni a l’octubre ni en quatre o cinc mesos. Hi haurà víctimes i pèrdues a dojo per totes les bandes i entre els que quedin atrapats enmig. Serà llarg i dur, posem que dos o tres anys. Però al capdavall, si l’actual majoria catalana aguanta, amb totes les seves contradiccions i matisos no menors, arribarà el dia d’asseure’s a parlar, des de posicions molt diferents a les actuals.
Si hi ha empat als punts, hi haurà futur.
