La resposta del règim del 78 a l’1-O i el 27-O té una interpretació inequívoca. Al davant no hi ha un Estat disposat a fer política i a defensar democràticament el seu projecte de país, hi ha un Estat autoritari que ha esborrat les línies vermelles per defensar amb ungles i dents els privilegis d’uns pocs –la monarquia i les elits polítiques i empresarials- que sobreviuen a base de sostraure drets polítics i socials fonamentals dels ciutadans amb DNI espanyol. I això no només inclou el dret a decidir, sinó també les pensions, els drets laborals o una sanitat i un ensenyament públics dignes. Espanya, amb una esquerra testimonial i desarticulada, està en mans d’una dreta cada vegada més radicalitzada amb el PP i Cs en guerra electoral, una dreta que utilitza l’odi a Catalunya com a cortina de fum per tapar la fallida com a Estat del benestar.
Una Espanya que paga pensions de misèria però que rescata peatges d’autopistes i fa inversions milionàries en infraestructures que construeixen les mateixes empreses del règim. Una Espanya on, lamentablement, una part important dels seus ciutadans sembla que consideren que tenir unes pensions miserables i una feina precària són danys col·laterals al benefici de tenir una estació d’AVE a prop de casa i un rei i un president que de tant en tant bramin a la tele o al Congreso un ‘A por ellos’ contra els catalans.
Davant d’aquest règim que amenaça, escorcolla, destitueix, empresona i envia a l’exili demòcrates, la resposta no pot ser la desunió i la por. Ara més que mai, els demòcrates catalans han de ser valents. A més repressió, més unitat i més força. Valentia no vol dir imprudència ni testosterona a dojo, sinó fermesa, estratègia i tàctica. Madrid intenta per totes les vies que l’independentisme s’autodestrueixi i acabi trossejat fins al punt que la seva reconstrucció sigui impossible. D’aquí les filtracions de declaracions davant del Suprem en què suposadament es renega de l’1-O i del 27-O, la difusió de converses privades o de missatges de mòbil.
ERC, JxCAT, el PDeCAT i la CUP, però també l’ANC i Òmnium, tenen estratègies diferents aparentment poc compatibles. Però hi ha en joc molt més que cadires a la Generalitat o demostracions de puresa ideològica. Catalunya es juga la supervivència d’una nació, i encara més, el mandat de més de dos milions de persones que no permetran que els tics de la vella política cremin la República al carrer. Ser valents vol dir, justament, anar plegats.
