SER CATALÀ NO ÉS GENS FÀCIL… O SÍ

"Cada dia és més estrany viure a Catalunya"

Per estrenar l'estiu passejo amb els gats fins el cap de l'hort. Seiem. Obrim unes cerveses gelades i rostim uns pardals a la brasa. Fem balanç de l'existència humana i gatuna. Qui va ser abans? l'home? el gat? el pardal? Clar, l'ocell no pot piular perquè fa voltes i voltes. Vés. La cerimònia és silenciosa, muda. De sobte, el gat, es treu de la màniga un vers del poeta Carner. Obre les potetes mirant al cel i miola: "ets tota com un dia d'agost que no vol crits". Què bonic! El meu gat té estudis. No sé ben bé quins, però alguna cosa devia fer. El que deia: què bonic! Oi? El gat s'emociona i s'excusa fent veure que ha begut massa, però la veritat és que és un sentimental. Mal país per ser sentimental. Catalunya voldria ser un dia d'agost. Un dia on saps que ningú et pot fer mal, que ningú t'emprenyarà, que tot pot ser fàcil, calmat, pacífic. Però no.

Aquesta setmana m'han passat dues coses que em fan pensar en l'agost, però també en l'hivern. Coses com aquestes sempre passen, però el cas és que han coincidit en poques hores. Efecte biquini. Cosa 1. Escric un correu a un professor saxó d'un departament de Spanish&Catalan studies (s'hi fixen que els termes estan separats?) al Canadà. Com que sóc imbècil li escric en castellà. Evidentment ell em contesta en català. Sóc burro: ihà-ihà (es veu que així és l'onomatopeia del burro). Espera, espera. Escric un altre correu a un professor d'una Universitat nord-americana que és de Salamanca. I és que el paio escriu i parla el català i també estudia i ensenya les nostres coses. D'acord? Prenem, nota, oi? Va, som-hi.

Cosa 2. Truco per telèfon a una persona que m'ha de resoldre una qüestió domèstica. Estem aquí, a Barcelona, a Catalunya. Segle XXI. Ell parla castellà (és d'aquí), jo parlo català. Conversem sobre coses d'un alt nivell intel•lectual: claus, panys, etc. Portem un parell de minuts garlant i la criatura em solta, així, per les bones, sense venir a compte de res, però de res, de res, de res...
-Veo que usted habla catalán.
-Sí.
-Usted habla catalán y yo castellano y no pasa nada, no entendemos, no es así?
-Sí.
-Porque esto no tiene nada que ver con la política, esto se lo dejamos para los políticos, verdad?
Jo és que no sabia què dir. No m'ho esperava. Parles de claus i un paio ja t'està burxant per tancar-te. Deu ser qüestió d'ofici. Carceller? Si li arribo a dir que també faig l'amor en català igual truca a la policia i em detenen per pervertit sexual. Però la cosa no acaba aquí...
Continuem parlant de claus. De burro passo a clauer. Anem guanyant pes. Potser que li traiem ferro a l'assumpte. Minut 5, més o menys.

-Habla mucho catalán usted. Pero nos entendemos! Suerte que hablamos lenguas latinas! Imagínese que usted hablara chino y yo ruso! Claro, no nos entenderíamos. Lo importante es que nos entendamos, que aquí la política no tiene nada que ver!

No sé. És que no sé. Què dir? Des de que el meu ós de peluix es va rapar al zero amb una dalla no estava tan impressionat. Però és que abans de penjar em va dir una altra cosa –clar, clar, sobre la llengua- que no recordo. Buf! Ei, que trucàvem per parlar de claus!

Volen dir que alguna cosa no passa? Cada dia és més estrany viure a Catalunya. Vagis on vagis. Miris on miris. Veuen el culebrot diari de "Paraules que no entenen els cambrers"? Doncs aquesta setmana la paraula és...... Llimonada! Lli-mo-na-da! Sí! "vull una Llimonada". ¿Cómo? Pues xato, li treus una "L" i és..... Sí!!! Limonada!!!! A veure si ens exprimim una mica el cervell. Perquè si la vida et dóna llimones, doncs fes llimonada. Això aquí i a Silvània. Sí. Cada dia és més equació de miler grau viure aquí. Ens hi fixem? Tot és un problema, tot és difícil, tot et va a la contra... si ets català. Però hi ha gent al món que no té ni problemes, ni manies, ni res. Curiós, oi? Aquí, complicacions i a fora parlen i estudien el català i Catalunya. És més fàcil ser català fora de Catalunya que a Catalunya? Alguna cosa passa. Dins. Fora. Alguna cosa passa. Sístole. Diàstole. Noto alguna cosa. S'acosten temps... S'acosten temps. Difícils. Oportuns. Sempre ho han estat. Però ara... Hi ha alguna cosa. La noten? La senten? En parlarem a la tornada. No ho dubtin.

Amable lector, aquest humil rostidor de pardals els desitja -amb cor ornitològic- un molt, molt bon estiu. I al setembre, quan fugim a les muntanyes, o a l'exili, ja els donaré una cuixeta, o prefereixen una aleta? Com miola el meu gat, recordant al poeta Carles Riba: "Triar és opinar". Marrameu!

 
 

Comentaris