Els processos d’emancipació nacional són nacionals. És a dir, són únics, singulars i no són idèntics a cap altra situació ja que, en aquest cas, deixarien de ser nacionals. Es tracta d’una obvietat que, massa sovint, oblidem i tendim a caure en un mimetisme allunyat de la nostra realitat i, en ocasions, ens limitem a copiar i a fer seguidisme d’allò que han fet o fan uns altres, gairebé al peu de la lletra. Això no vol dir que no puguem aprendre d’altres i extreure’n lliçons útils per a la nostra causa, tant pel que fa a bandejar els erros comesos per a no repetir-los, com a aprofitar els encerts que, potser, poden adaptar-se a la nostra manera de ser i a les nostres característiques com a poble, com a societat nacional diferenciada. Els combats per la llibertat de la pàtria i la dignitat humana no són propis només dels processos de descolonització o de les lluites per la independència nacional en un context polític diferent, sinó que també es produeixen en el cas de l’oposició a l’ocupació d’un país per un altre, generalment en el marc d’un conflicte bèl·lic.
Els procediments d’alliberament, lògicament, són diferents arreu, però sí que -amb l’excepció de la separació de Suècia i Noruega, així com de Txèquia i Eslovàquia, duts a terme per vies pacífiques i democràtiques- en molts altres casos han culminat amb l’accés a l’estatalitat independent o bé amb l’expulsió de l’ocupant, mitjançant l’ús de la força, és a dir, per la via armada en forma de guerrilla o d’exèrcit convencional o no. Des d’Irlanda a Cuba, d’Algèria a Moçambic passant pel Vietnam. O bé per França, durant l’ocupació nazi, en plena II Guerra Mundial. En aquest cas es lluitava per recuperar la plenitud de la sobirania nacional i la independència política com a estat. No es tractava, doncs, exactament, d’un context clàssic d’opressió nacional sobre un poble que volia emancipar-se i exercir el seu dret a l’autodeterminació. Però, a la pràctica, una simple lectura dels textos sorgits de la resistència francesa s’inscriuen en la lògica tradicional característica dels moviments independentistes i les apel·lacions a la llibertat de la pàtria són les mateixes i es revesteixen de la mateixa èpica col·lectiva i simbòlica.
En els maquis de la resistència francesa no sols hi van participar francesos, sinó també lluitadors d’altres països, convençuts que la llibertat de França era indispensable pel triomf de la llibertat i la derrota del feixisme a tot arreu. Així, al costat dels i de les resistents amb la boina característica, s’uniren al mateix combat republicans fugits del franquisme, antifeixistes italians, antinazis alemanys, immigrants polonesos, ucraïnesos i armenis, entre altres, com ara els catalans Joan Baptista Bellsolell, director de cinema i tirador de precisió contra capitostos nazis o el mestre Lluís Gausachs, futur secretari de Josep Tarradellas. Des del punt de vista ideològic i de creences, la resistència francesa integrà jueus, protestants i catòlics, demòcrata-cristians, socialistes i comunistes i, fins i tot, antics col·laboradors del règim col·laboracionista de Vichy, com François Mitterrand. Tots ells van prendre les armes en defensa de França, sense demanar-se gaire què votaven els seus companys o quina religió professaven si és que en tenien alguna. Sabien contra qui i contra què lluitaven i a favor de quina causa exposaven les seves vides. Distingien entre l’enemic a vèncer, perfectament identificat i identificable, i els adversaris electorals a superar en el futur de normalitat democràtica, adversaris que, en aquells moments, eren companys de trinxera. L’heroi de la resistència francesa va ser Jean Moulin, nat a Besiers, occitanoparlant i fill d’un poeta en aquesta llengua, ambdós d’ideologia radical-socialista. Va ser a ell a qui el general De Gaulle va encarregar la unificació de comandament de la resistència a l’invasor nazi. El general Charles De Gaulle va dirigir l’acció de les Forces Franceses Lliures de l’exili estant, ja que no podia fer-ho des del seu propi país.
No tothom que lluita per la llibertat del seu país té el mateix model de societat, ni comparteix una mateixa ideologia política, ni adopta un criteri idèntic sobre la qüestió religiosa i la laïcitat, però sí que tothom conflueix en un objectiu: la independència del propi país. Tanmateix, si es vol convertir en realitat aquesta aspiració és absolutament imprescindible de disposar d’un comandament únic. Així ha estat a Cuba i al Vietnam, a Angola, a Algèria i a França, a tot arreu del món que han lluitat pel mateix que figura que lluitem nosaltres. Continuar funcionant tants caps tants barrets, com fins ara, anant cadascú a la seva, és garantia segura de derrota, de desorientació i de desànim permanent. Necessitem un comandament únic, capaç de coordinar l’acció d’un moviment independentista feliçment plural, però la pluralitat del qual no pot esdevenir sinònim d’improvisació, amateurisme, desorganització i fracàs. Si l’objectiu és, de debò, el mateix, no hauria de ser tan difícil disposar d’una estratègia unitària en tots els àmbits, circumstància que inclou pactar també les discrepàncies puntuals i les singularitats polítiques i electorals.
La via catalana no és armada, no és violenta, no és militar, sinó pacífica, política, democràtica. No hi ha situacions comparables, però comença a ser ja una tragèdia anar per la vida com si fóssim l’exèrcit de Pancho Villa, els uns cap a llevant i els altres cap a garbí, com dirien els pescadors cambrilencs. Nosaltres no tenim exèrcit, però Espanya, sí. Tenim un poble magnífic, constant, persistent, valent i decidit, però orfe de directrius clares i no contraposades. La lingüista Sílvia Senz, en un tuit, se’n planyia reclamant, en un llenguatge comprensible, que ens trobàvem a l’hora del “Senyor, sí, senyor!“. Era una forma de dir-ho, perquè, ara i tant, el comandament únic, el senyor o la senyora, no es veuen per enlloc. I no parlo de lideratges unipersonals, en absolut, sinó d’un veritable estat major, que ho sigui pels fets i no pel nom. Volem guanyar, realment? Doncs, fem el que hem de fer. Potser si ho demanem als Reis d’Orient ens en sortirem…
