N’esperàvem i n’esperem tant, d’Europa… Ara fa un any, Europa era la gran esperança: d’allí havia de sorgir un missatge de comprensió envers les aspiracions catalanes. Una trucada, un tuit, unes ambigües declaracions a la premsa, un oracle críptic… La resposta va ser silenci i més silenci. I no va canviar ni després que enviessin la policia paramilitar a apallissar a tort i a dret per crear un clima de pànic, de terror. Algú va fer una trucada des de la llunyana Europa aquell primer d’octubre, a migdia? Merkel? Vés a saber. Volem creure que sí, però és un acte de fe a cegues.
D’Europa (entenguem-la com les institucions europees, no les societats ni els estats) només n’arriba un silenci educat i incòmode. Però seguim mirant cap allà, a veure si emet algun senyal… Per exemple, el cas Otegi, que més aviat diria que no ens convé gaire com a referent. Ell ha obtingut, anys després de passar per la presó, una reparació moral. Molt interessant com a judici a la justícia espanyola, a les seves trampes, als seus abusos, però molt poc efectiva. Als que porten el timó de la judicatura espanyola i l’han convertit en una mena de «cortijo» de classe i de casta, la sentència europea els sona a música celestial. Aquesta i les que vinguin en el futur.
Si han estat capaços del pornogràfic escàndol de les hipoteques, són capaços de qualsevol cosa.
Ara, molt em temo, repetim la jugada de l’expectativa europea amb els brutals judicis que s’estan apropant. Bé hem de tenir alguna esperança, oi? És cert: el «front judicial» ha obtingut brillants victòries amb els exiliats. Però entre moltes altres raons, és a causa que es troben més enllà de les fronteres i les grapes d’Espanya, sota les lleis i els tribunals d’altres països sobirans. No és el cas dels presos polítics tancats aquí, per desgràcia.
Em dol dir-ho i preferiria no fer-ho, però no hi veig gaire recorregut a Estrasburg, Luxemburg o allà on sigui. Una clatellada d’aquelles que fan història, d’aquí a una dècada? Sens dubte. Una rectificació, amb efectes reals? Ho veig molt dubtós.
Tard o d’hora haurem de deixar de veure Europa com una mena d’instància superior, que ni és ni ho vol ser. Haurem d’allunyar-nos del pensament màgic i un punt infantil, del referent del pati de l’escola: senyora Europa, aquest nen m’ha pegat, faci alguna cosa… Una vegada i una altra la resposta és la mateixa, l’immobilisme més absolut, probablement perquè Catalunya és perillosíssima com a exemple per a molts països. Hi ha massa Catalunyes pendents de què passa amb la del sud dels Pirineus. Per començar, la del nord.
Caldrà pensar d’una altra manera, perquè aquesta no porta enlloc, i prou que ho sabem. És a dir, amb totes les dificultats del món, fer-nos adults políticament, un procés en el qual estem progressant adequadament, tot i que a batzegades i amb infinites contradiccions. I això hauria de comportar, òbviament, actuar de manera més decidida i estratègica a Espanya, que és l’espai polític i social en el qual, sense resignar-nos a l’autonomisme, hi ha més marge del que sembla per a estratègies creatives. I buscar socis i companys de viatge a Europa i al món, justament perquè no som un cas únic.
En paral·lel, igual que descobreixes un bon dia que els reis són els pares, acabarem descobrint que la independència som nosaltres, i traient-ne les oportunes conclusions. No ens la faran des de les institucions europees, no ens picaran l’ullet, no ens donaran llum verda… Espanya no ens la regalarà. Ens l’haurem de fer nosaltres, pacíficament i amb tota la tenacitat del món, si de veritat la volem. I serà encara més dur, no ens enganyem.
Esdevens adult el dia que comences a pensar com un adult i ja no busques el professor al pati. Entre altres coses, perquè és el col·lega de qui t’ha apallissat i et té lligat de mans i peus fins que et rendeixis. Aquell dia obres els ulls i comences a ser tu.
