Senyor Deulofeu, segur que marxarem el 2029?

"L’imperi espanyol ha entrat en la seva fase final de decadència i implosió"

El senyor Alexandre Deulofeu, carregat amb totes les raons de la seva «matemàtica de la història», ho tenia claríssim: l’imperi espanyol s’acabarà cap al 2029. I això vol dir la independència de Catalunya, una nova relació amb les nacions de la península i l’entrada a l’òrbita del IV Reich alemany, que és qui està cridat a regir els destins d’Europa.

L’obra de Deulofeu, de la qual en té cura el seu nét Juli Gutiérrez i ha estat editada el 2014 per Lapislàtzuli (editorial rareta, en el millor sentit, excitant), sembla a primera vista un excés de la raó o una fantasia de la desraó. Va perdre la xaveta, aquest farmacèutic de Figueres? O és un més dels genis universals i dels visionaris que l’Empordà ha donat al món?

No ho sabrem fins al 2029.

Amb una mica de sort (aleshores en tindré 67) espero que no anés massa errat en els seus càlculs.

Deulofeu té la virtut de totes les teories que aspiren a explicar-ho tot de forma absolutament incontestable: tot encaixa, sobretot en el passat. Pel que fa al futur, ja no anirem veient, però el seu mètode aporta un element que fa pensar i que defuig dels models de pensament màgic o mític: ell fa números, calcula cicles, dibuixa línies d’ascensió i de decadència dels imperis i les cultures, troba coincidències... I al capdavall, arriba a algunes conclusions, no molt allunyades de la mecànica de l’horòscop. Hi ha ritmes i tendències universals, que actuen com una mena de «destí» i que escapen al control dels humans. No sabem per què ni com funcionen, semblen escrits a les estrelles per una mà divina, però almenys pel que fa al passat resulta que encaixen força.

El senyor Deulofeu va entendre (o això pensava) com funcionen els cicles històrics i els va fer encaixar en una mena de plantilla d’ascensió, esplendor i decadència dels imperis. Segons ell, tots encaixen més o menys en un període d’uns cinc segles i mig. Per altra banda, les cultures, de les quals els imperis són una expressió, es mouen en cicles d’uns 5.100 anys, repartits en etapes d’uns 1.700 anys. Per a ell, es tracta de processos biològics perfectes, matemàtics: neixen, creixen, es consoliden i moren. I tenen un temps fixat, un ritme vital inexorable.

Ho simplifico massa, en sóc molt conscient, però a més de recomanar una lectura atenta, respectuosa i desconfiada del seu llibre, ja em serveix. El 1479, quan Catalunya arriba a un carreró sense sortida, després del rei Martí l’Humà, és el punt de partida que fixa per a l’inici del domini de l’imperi espanyol, el qual té com a data de caducitat aproximada el 2029.

Ara, quan estem perduts i intoxicats entre acusacions de traició, entre estratègies partidistes de via estreta, entre junqueristes i puigdemontistes i neoconvergents i radicals a ultrança, embolicats en les fantasioses maniobres de Sánchez i Iglesias per prendre el control d’un Estat espanyol que està en mans de colpistes ultranacionalistes i ultraconservadors, Deulofeu ens dóna una oportunitat per mirar una mica més enllà i almenys, almenys, veure que la història no és un pur atzar, que hi ha dinàmiques que no entenem però que són com a mínim sorprenents i intel·lectualment estimulants. Per començar el 2020, pocs anys abans del 2029, Deulofeu ens aporta algunes eines per pensar el present i el futur amb una mica més de perspectiva que les misèries de la batalla partidista per l’hegemonia a Catalunya.

 

No va de traidors, de purs, d’herois o de covards. Això va d’una altra cosa. D’un corrent divers, contradictori, confús, que avança a favor de la història, que és el mateix que dir a favor del futur.

Catalunya se n’anirà, però no sabem com. De la mateixa manera, a l’altra banda, els poders d’un Estat en decadència fan tot el possible, sense manies, perquè ens rendim i ens quedem. Seran més agressius i tindran menys escrúpols, sens dubte, i aquí ens perdrem una temporada discutint qui és més pur. Collonades, dintre d’aquesta visió empordanesa que s’atribueix ni més ni menys que la fundació (i no és cap bestiesa) de la idea i la cultura d’Europa, expressada a través del romànic.

El que importa ara, per a qui vulgui entendre la història, és que l’imperi espanyol ha entrat en la seva fase final de decadència i implosió. Rabiüda i violenta, sí, però decadència. I al mateix temps està naixent una oportunitat, en el marc de la mateixa Europa germànica i llatina que va forjar l’origen de Catalunya, per construir una altra manera de viure i conviure a la península a la qual, ens agradi més o menys, pertanyem, tot i que sempre amb un lligam especial cap al nucli centreeuropeu. Som francs i hispànics, o íbers, no té remei.

Aquest és el dibuix, aquesta és la pregunta al senyor Deulofeu. Ens n’anirem el 2029? Com ens entendrem amb els nostres veïns i germans, després del final traumàtic del seu imperi colonial? Com ens entendrem amb els líders germànics? I sobretot, com ens entendrem entre nosaltres mateixos, que prou feina tenim, sense llançar-nos els plats pel cap?

 

Comentaris