Senyors Comuns i "post-convergents": cal un debat sanitari honest

"El primer que cal fer és arriscar-se a mirar la situació en la seva amplitud. De ben segur que els buròcrates de partit no ho faran"

El COVID-19 torna a posar sobre la taula el debat sobre el model sanitari a Catalunya i això és una bona notícia. El debat sobre el nostre model sanitari és imprescindible. Estem parlant d'un autèntic debat constituent i això obliga a reconèixer que hi ha posicions molt distanciades, interessos que xoquen i maneres diferents d'entendre la societat. I justament per això, és imprescindible tenir un debat de molta alçada política.

Lamentablement, però, fa dies que es poden detectar per part dels "nostres" partits les mateixes trampes velles i oxidades de sempre al voltant d'aquest tema. Les burocràcies partidàries del nostre país tenen el seu currículum massa tacat. I això els empeny a fer trampa.

Però si encara guardem una mica d'aquell esperit republicà que fa dos anys ens va unir malgrat les nostres diferències, com a societat hauríem d'entomar el debat de cara, fins i tot si això incomoda les estructures dels partits que van remenar les cireres durant l'etapa autonomista. Ja ho hem vist en altres moments polítics al nostre país: per fer segons quines passes endavant és imprescindible fer neteja dels que s'aferren a la comoditat dels eixos del Règim del 78. A continuació, volem fer una mirada enrere per poder mirar endavant. Sense trampes.

Comuns i "post-convergents"? I la resta?

Un debat real i constructiu sobre el model sanitari ha d'anar molt més enllà dels partits. Aquest model és una maquinària enorme que implica professionals, empreses, col·legis, usuaris i, per això, implica maneres molt diverses d'entendre el món, la justícia social i el mateix model sanitari. Però tot i que és un debat de país, innegablement els partits (des del PP fins a la CUP) lluiten per presentar-se davant la societat com a representants d'aquestes visions divergents.

Però com es pot veure al títol de l'article, només fem referència a dos espais polítics: els Comuns i els "post-convergents". Hem decidit posar el focus en aquests dos espais, ja que estem veient que al llarg dels últims dies s'està configurant i promovent un relat maniqueu. Segons aquest relat, per una banda tenim els malvats retalladors de Convergència i, per un altre, les esquerres campiones en la defensa de la sanitat pública. Davant d'aquest relat maniqueu, interessat i que limita les possibilitats d'un debat honest, la tria que fem de Comuns i els "post-convergents" és simplement un punt de partida per fer un camí on, ràpidament, anirem trobant la resta de la representació partidària.

Aturar el pseudo-debat

Si estem preocupats per la nostra salut i la salut del nostre sistema sanitari, el primer que cal fer és aïllar els posicionaments simplistes i tramposos. Aquesta no és una tasca senzilla, ja que implica abandonar la confortabilitat dels bàndols. Un model sanitari és el resultat d'unes dinàmiques polítiques, socials i partidàries que no es mesuren en tuits, ni en anys ni en legislatures. Estem parlant de processos socials i polítics que duren dècades. Això vol dir que si es vol analitzar la situació en profunditat, cal assumir que "els nostres" també s'han equivocat.

Aquest és un exercici impossible si volem seguir analitzant la realitat seguint els eixos polítics que han marcat la vida política catalana autonòmica. Per això, el primer que cal fer és arriscar-se a mirar la situació en la seva amplitud. De ben segur que els buròcrates de partit no ho faran. Però nosaltres, com a ciutadans lliures, crítics i que tenim l'anhel de crear d'una societat més justa, hem de fer l'esforç.

David Cid, qui va començar la seva carrera política l'any 2004 com a coordinador dels Joves d'Esquerra Verda i que avui és coordinador nacional d'ICV i diputats dels Comuns, explicava fa poques setmanes els motius del seu partit per recolzar els pressupostos del govern de Quim Torra: "Nosaltres creiem que és un acord per construir un dic contra les retallades" i afegia que cal "acabar amb una dècada perduda, que és la dècada perduda d'Artur Mas y de Mariano Rajoy".

Puc tenir les meves diferències amb els Comuns però aquesta última frase és difícil de refutar. Després d'una dècada d'austeritat imposada per la UE, amb el PP exercint-la amb rigor i CiU aplicant-la sense pietat, la crisi financera que es va iniciar el 2008 ha suposat un cop enorme, entre d'altres, al nostre sistema sanitari.

Ningú que no estigui encegat pel partidisme pot negar que el període Artur Mas/Boi Ruiz va ser desastrós pel sistema sanitari català. Sobre això, l'any 2014 vam publicar un llibre titulat "Artur Mas: on són els meus diners?" on s'explica amb tot detall la perversió d'aquestes polítiques infames: privatitzacions, retallades generalitzades, negocis corromputs que res tenen a envejar als tripijocs del PP madrileny o valencià. Si algun admirador d'Artur Mas encara segueix llegint, li demano que assumeixi que això va ser així, que els documents oficials, els informes de la Sindicatura i investigacions periodístiques, no deixen espai al dubte: les retallades, a banda d'injustes, van servir per enriquir empresaris amics i càrrecs propers. Està absolutament documentat i si algú té dubtes, li podem facilitar la documentació que ho acredita.

De totes maneres, com dèiem al principi, en aquests últims dies s'estan fent trampes perilloses al debat polític. Il·lustrarem aquestes trampes amb un patró que ens hem trobat repetidament a Twitter aquests últims dies. Cada cop que nosaltres, autors del llibre "Artur Mas: on són els meus diners", hem criticat aspectes de la política sanitària del govern de PSOE-PODEMOS, diversos perfils de l'òrbita dels Comuns etziben coses com: "Vaja! Ja no recordeu les retallades de la dreta catalana" o "Abans criticàveu molt Boi Ruiz però ara us dediqueu a criticar un govern d'esquerres" o "Abans denunciàveu les retallades de CiU i ara calleu".

La nostra crítica a les accions de Boi Ruiz i Artur Mas és pública i notòria. Sense anar més lluny, fa pocs dies difoníem a les xarxes l'enllaç al PDF del llibre que li vam dedicar al desastre que va significar l'etapa Mas-Ruiz. El llibre el podeu llegir fent clic aquí. [http://www.cafeambllet.com/press/wp-content/uploads/2013/11/OnSonElsMeusDiners.pdf] Tornaríem a signar totes i cada una de les crítiques que es fa a la gestió de CiU al voltant de la sanitat catalana. El problema és que aquests Comuns que es reclamen campions de la defensa del sistema sanitari públic obliden un detall molt important: aquest mateix llibre explica que el principal aliat de CiU en el procés de privatització del sistema sanitari és un partit que es diu PSC, amb el qual ells governen l'ajuntament de Barcelona i l'Estat espanyol. Vejam.

Un problema de model

Comuns i "post-convergents" s'estan atonyinant a Twitter al voltant del concepte de "retallades". No hi ha dubte que la quantitat de diners que es dediquen al sistema sanitari per la via dels pressupostos és una dada molt important. Fa pocs dies en Sergi Picazo, de Sentit Crític feia el següent tuit: "Quan passi tot això del coronavirus, tocarà parlar sobre les grans retallades en Sanitat i fer preguntes incòmodes als partits que ens han governat. Hi ha molta gent cabrejada". Al tuit s'ensenyava un gràfic sobre l'evolució pressupostària a la sanitat catalana. No és el mateix un sistema sanitari amb els més de 12.000M€ en 2009 que amb els poc més de 8000M€ de 2013. Quatre mil milions d'euros menys signifiquen molts menys professionals sanitaris, menys inversió en infraestructures i equipaments i, en definitiva, una menor capacitat per atendre la gent. Però davant això cal tenir en compte dues qüestions fonamentals.

La primera té a veure amb el concepte de "retallades". No es pot parlar de les retallades sense tenir en compte l'estructura econòmica en la qual es desenvolupa el nostre sistema sanitari. I aquest marc és una Unió Europea entregada a la privatització i mercantilització massiva de serveis públics arreu del continent. A la intervenció de David Cid que citava abans, el veterà polític dels Comuns recordava que "estem en un context advers i nosaltres no compartim la Llei d'Estabilitat Pressupostària que en el seu moment van aprovar conjuntament el PP i CiU, ni les polítiques d'austeritat a la UE".

Torno a estar d'acord però si mirem enrere, cal mirar enrere amb totes les conseqüències. La Llei d'Estabilitat Pressupostària és filla directa de la reforma de l'article 135 de la Constitució Espanyola promoguda pel PP i pel PSOE i que va tenir en Zapatero el seu primer executor. Un PSOE amb el qual els Comuns ara governen i que no sembla tenir cap intenció de derogar el Cop d'Estat financer que va suposar aquesta reforma que va obrir les portes a la "dècada perduda" de la que parlava David Cid. Tampoc es pot entendre la deriva d'austeritat de la UE que critica David Cid si el partit de David Cid no hagués recolzat el Tractat de Maastricht l'any 1992. És imprescindible mirar enrere per entendre el que passa avui, però si mirem enrere, mirem a tothom.

La segona qüestió que cal tenir en compte amb el concepte "retallades" és que la quantia econòmica no pot ser l'únic paràmetre d'anàlisi. I poso un exemple molt fàcil: el pressupost sanitari de la Comunitat de Madrid l'any 2014 era de 6.980M€. Amb el pressupost d'Isabel Díaz Ayuso aquest pressupost arriba als 8108M€. Sense dubte és una bona notícia disposar de 1128M€ més per a la sanitat pública. Però no podem deixar de banda que aquests diners van a un model que ha patit un enorme i corrupte procés de privatització que ha fet que un dels principals beneficiats de l'augment del pressupost públic siguin les empreses de l'IBEX beneficiàries del procés de privatització.

Sense dubte, tal com diu Sergi Picazo al seu tuit, caldrà parlar de "retallades" quan acabi això del Coronavirus. Però caldrà parlar de més coses si volem tenir un debat a l'altura de les circumstàncies perquè aquí, a Catalunya, el procés privatitzador i mercantilitzador té una història que no deixa gairebé ningú ben parat. Tampoc els Comuns i els seus socis del PSC.

Més enllà de les "retallades".

No enfocar bé el tema és la via més segura cap al fracàs. Els Comuns han decidit que les "retallades" és el millor marc per enfocar el problema de la sanitat catalana. Sense dubte és un bon marc per a ells perquè els evita respondre preguntes molt complicades. Per exemple: quin sentit té estar governant (a l'ajuntament de Barcelona i a l'Estat) amb el principal soci que va tenir CiU a les privatitzacions: el PSC. Si, heu llegit bé: el fenomen es diu "sociovergència sanitària", està àmpliament descrit per un munt d'organitzacions sindicals, d'usuaris i periodistes d'investigació. Diuen els Comuns que "oblidem" el que havíem escrit al llibre "Artur Mas: on són els meus diners?". No, no ho oblidem. Ho recordem perfectament. Qui sembla tenir problemes de memòria són els Comuns. A veure.

A la pàgina 60 del llibre es pot llegir:

"Els dos grans partits de l'escena política catalana dels últims anys (CiU i PSC) s'han barallat per gairebé tots els temes, però la sanitat, l'organització del sistema sanitari, sempre ha estat un punt de trobada. Encara avui, en plena turbulència nacional, els dos partits fan pinya al voltant del sistema. A què es deu aquest acord, aquesta sociovergència al voltant del model català? Una possible explicació sobre la predilecció pels consorcis dels dos grans partits catalans ens l'ofereix Ramon Serna: Els polítics s'asseguraven així llocs de treball davant els previsibles canvis al poder, jubilacions daurades a fundacions o el seu pas a empreses privades amb més possibilitat de negociar amb els diners públics".

Aquesta imatge també la vam publicar l'any 2012:

01

I aquestes tres imatges de la pàgina 63 parlen per si mateixes:

02
03

 

04

A la pàgina 178 del llibre ens preguntem per què els Síndics nomenats pel PSC (i també ERC) van votar en contra de l'informe que assenyalava les irregularitats de Xavier Crepo (CiU) als hospitals de Blanes i Calella. (Per cert: el Parlament va mirar cap a una altra banda davant aquest informe "amagat", inclòs ICV.)

A la pàgina 190 del llibre expliquem que "un edil de CiU i un altre del PSC, entre els beneficiats pels pagaments de la trama de Xaiver Crespo".

A la pàgina 286 expliquem que el hòlding Innova, protagonista d'un dels majors escàndols de corrupció de la sanitat catalana, va ser aprovat pels edils del PSC, ICV i ERC i expliquem com, durant anys, tothom va mirar cap a una altra banda fins que va arribar a l'ajuntament la CUP que ho va destapar tot. Això podria ser extensible a casos com el de l'Hospital Moisès Broggi. És veritat que en aquest cas de sobrecost de prop de 100M€ la mà del "sector negocis" de Convergència és molt visible. Però ho és ara i ho era llavors. I malgrat que tothom sabia el que estava passant, el dia de la inauguració allà era tothom volent-se fer una foto per posar-se una medalla. Convergents, socialistes i verds.

A la pàgina 326, a tall d'epíleg, l'Esther Vivas i en Josep Maria Antentas resumeixen: "La corrupció a la sanitat denunciada per les investigacions de CAFÈAMBLLET està estretament relacionada amb les polítiques de potenciació del sector concertat i de privatització, oberta o encoberta, impulsades per CiU i PSC durant dècades".

 

Finalment al pròleg, l'Àngels Martínez Castells recorda: "la complexitat de l'envestida dels poderosos ens obliga a saber, a poder pensar amb lucidesa, i per això, primer, cal estar ben informats".

És justament per això últim que creiem imprescindible deixar enrere lectures que tenen com a primer objectiu "salvar el cul" del partit i, com a segon, esbombar la merda de l'adversari amb la mateixa força que es dedica a amagar la pròpia.

Els Comuns volen "oblidar" però aquests "oblits" són un obstacle enorme si volem tenir un debat de qualitat sobre el model sanitari català. És clar que és més fàcil limitar-se a parlar de retallades de CiU i tirar-se els plats pel cap dintre el marc polític pautat des de la Transició: "ens barallem de cara a la galeria però en el realment important, esquerra i dreta estan d'acord". Qui tingui encara dubtes, que reflexioni al voltant d'aquest titular periodístic del dia 23 d'octubre de 2013:

"CiU i PSC tanquen en fals la comissió d'investigació sobre la sanitat"

No hi ha dubte que és incòmode obrir el meló sanitari català. Personalment coneixem els perills de fer-ho: saltar per sobre els límits de partit sempre és complicat i no reporta gaires amistats. És més senzill atacar des d'una trinxera que a pit descobert, encara que la trinxera t'exigeixi mirar cap a una altra banda per no veure la brutícia dels teus "companys".

De fet, mentre escrivim aquest article, som conscients que aquest article no agradarà a cap burocràcia de partit i difícilment alguna persona rellevant de partit el difondrà. Però deixar enrere els límits del passat, els eixos d'una política autonòmica esgotada, també implica fer una crítica general, més enllà dels interessos d'uns partits que formen part indissociable del Règim del 78 que cal deixar enrere.

La postura dels Comuns ("tot és culpa de CiU") té dos problemes importants. El primer, seguir obviant que el problema és estructural i de model, no només de gestió. El segon problema és que és políticament trampós. Si avui Quim Torra i els "post-convergents" són hereus de Boi Ruiz, cal admetre que els socis de govern dels Comuns són hereus del PSC que va privatitzar el sistema sanitari català.

Que potser els Comuns creuen que l'actual PSC no té res a veure amb el PSC que es va aliar amb CiU? Perfecte. Que ho demostrin. Però és difícil defensar que l'actual PSC no té res a veure amb el PSC privatitzador de fa 10 anys i, al mateix temps, que els "post-convergents" són el mateix que Boi Ruiz. No és honest.

Personalment, creiem que tant al PSC com a l'àmbit "post-convergent" continuen ben vives les estructures del seu passat més fosc en matèria sanitària. El PSC (soci dels Comuns) parla també de "retallades" però podeu estar segurs que mai criticarà el model que va construir amb CiU. I pel que fa a l'entramat "post-convergent" és molt difícil desentendre's d'un passat com el que arrosseguen.

Per exemple: Fa uns dies escoltàvem com l'alcalde d'Igualada "estrenyia" la consellera Alba Vergès (ERC) davant la manca de recursos per fer front a la crisi provocada pel coronavirus a l'hospital de la ciutat. Cal preguntar-se si l'alcalde d'Igualada, membre de CiU en plenes retallades, ha pensat una mica en el paper que va jugar el seu partit en la història de la sanitat pública catalana. Un atac encobert cap a ERC injust però que no pot fer oblidar que el partit d'Oriol Junqueras va estar durant anys donant suport als seus companys de la "dreta catalana" a qui ara denigren i dels quals volen desmarcar-se.

L'oportunitat més enllà del retret

Malgrat ser conscients dels molts "cadàvers sanitaris" que s'amunteguen als armaris dels partits de la Catalunya autonòmica (completament integrada als tripijocs estatals), creiem que queda un bri d'esperança per tal que sigui possible un debat honest al voltant del nostre sistema sanitari. Un debat que, per descomptat, haurà de ser construït des de la discrepància i des de les diverses maneres de veure la societat que tenen els diversos actors polítics i socials. Però perquè aquest debat sigui fructífer, els partits hauran d'entomar amb valentia els episodis foscos del seu passat i renunciar a seguir engrescats en el retret a l'adversari de regat curt que pensa només a les eleccions vinents autonòmiques. A la societat catalana hi ha un consens enorme al voltant de la importància de tenir un sistema sanitari públic de qualitat. I a la vegada hi ha un anhel de deixar enrere velles maneres de fer i construir unes bases polítiques noves, que abandonin un "i tu més" que no porta enlloc.

Al llarg dels últims anys hem tingut l'oportunitat de conèixer moltes persones de diferents espais polítics. Aquesta experiència ens permet afirmar que tant als Comuns, com a ERC, com al PSC i a l'espai "post-convergent" hi ha gent que té una veritable i profunda preocupació per fer possible que aquest país tingui, entre altres coses, el sistema sanitari públic que la gent que viu a Catalunya mereix. Ara cal que aquesta gent sigui prou valenta per trencar les velles dinàmiques del passat de les quals els seus partits són responsables. És segur que les diferències de model entre els diversos partits són importants. Però aquestes diferències no podran ser debatudes a l'alçada d'una societat amb un fort anhel constituent si els partits persisteixen en posar per sobre els mesquins interessos d'aparell per sobre el bé comú. La gent que viu a Catalunya mereix un debat honest sobre el seu model sanitari. Sense trampes.

Autors del text: Albano-Dante Fachin i Marta Sibina

 

Comentaris