És el segon cop que li dedico un disc a un mico, i això em preocupa. Fa uns mesos va ser per al difunt Floquet de Neu, una celebritat de la meva generació, i ara la copla va adreçada a aquest anònim bonobo. Els bobobos, una mena de ximpanzés més estil•litzats que els seus cosins-germans, són potser l’animal que té més semblances amb l’ésser humà. Hi ha un aspecte de la seva conducta, en tot cas, que sempre ha cridat poderosament l’atenció dels etòlegs. A diferència dels díscols ximpanzés o dels circumspectes goril•les, que afluixen les tensions del grup a còpia de xiscles i garrotades, els bonobos copul•len. Efectivament: després d’algun episodi estressant per al grup, com ara l’aparició sobtada d’un animal perillós, aquests micos carden. Així com sona. Ho fan tants cops com convingui i en totes les combinacions possibles. Fan anar el sexe com a element cohesionador del grup. El plaer sexual fa oblidar els ensurts i passa el ribot per les diferències entre els diferents individus. I qui dia passa, any empeny. Els hippies ho van provar, però en comptes de pau i harmonia els va sortir Charles Manson.
Vaig pensar en tot això l’altre dia llegint, precisament, Elsingulardigital.cat. La cosa no anava del sexe que practiquen els bonobos, sinó els catalans. Gran decepció: els catalans practiquem 24 minuts menys de sexe a la setmana que els espanyols. Oh. Gairebé mitja hora menys de sexe a la setmana… Trobo que és molt. Segons aquesta enquesta, els catalans dediquem al sexe una mitjana d’1,54 hores setmanals i els espanyols de 2,18. I la cosa no acaba aquí: hi ha problemes -els problemes sexuals sempre fan de mal dir-. Els més freqüents són la falta de desig sexual, en un 55% dels casos, la disfunció erèctil, en un 38%, i la sequedat vaginal, en el 28% de les enquestades. Malament rai. Si afegíssim que aquestes enquestes tenen la mateixa precisió que una escopeta de fireta i la fiabilitat d’un informe de Greenpeace, estaríem donant excuses de mal pagador, però. Suposem que és així, assumim-ho sense vergonya. És llavors quan cal parlar dels bonobos com al referent selvàtic del poble català: la mona que hauria de guiar les nostres passes cada cop més vacil•lants en el món globalitzat del segle XXI.
Els catalans estem estressats, i jo crec que amb raó. És com tenir dos oficis. Un ha de ser dentista i català, perruquera i catalana, físic nuclear i català, sabater i català. En aquestes condicions, és difícil descansar. En altres llocs, quan acabes la jornada laboral et dediques a les teves coses, i fas l’amor relaxat. Aquí no. Has de continuar fent de català la resta del dia, per coses tan trivials com demanar un tallat en un bar o adquirir un DVD que entengui el teu fill petit. Cansa, tot això. Cansa tant que alguns, fins i tot els de pedra picada, acaben capitulant. Cansa, estressa, genera neguit. I la traducció de tot plegat és potser aquesta irrisòria activitat sexual de la que parlem. Per què no capgirem l’assumpte i fem com els bobobos? Deixo la idea sobre la taula, i sobre el llit.
A l’anònim senyor bonobo que quan s’ha espantat amb una serp o amb un lleopard es posa a jugar als metges amb el primer mico que troba li dediquem una entranyable cançó de l’amic Jaume Sisa que es diu Aquest any follarem com folls. La predicció és molt maximalista, però convindria tenir-la en compte. Ara: els bonobos, afortunadament per a ells, no han d’aguantar el Tribunal Constitucional ni a Federico Jiménez Losantos. Viure a la selva té els seus avantatges.
