Sentit, sensibilitat i putes

"Així es fa una política que fomenta una ciutadania immadura i patidora"

Ara no recordo de quin diari es tractava, però en portada hi podíem veure escrit el següent rètol: 'Aquest diari no publica anuncis de prostitució' (més o menys, no sé si eren aquestes paraules exactes). La cosa em va indignar: ¿Per què fer-ne ostentació? ¿Per què, si s'està en contra dels anuncis prostibularis no se'ls treu de les pàgines i ja està, llestos, feina feta, sense pretendre posar-se una medalla als ulls dels lectors, volent lluir una pretesa superioritat moral —tanmateix desmentida pel cartellet en qüestió a la portada!

Ras i curt: el cartellet era un altre anunci, un anunci de si mateixos, de l'empresa editora del diari. Perquè del que es tracta és de fer anuncis, de posar-se medalles, de fer-li veure a tothom que es fan coses grandioses que tanmateix després…

La setmana passada, la ministra d'Igualtat del govern espanyol va seguir la seva croada particular contra aquesta mena de publicitat prostibulària. Va anunciar que tenia entre mans 'diverses fórmules' per arribar a esborrar els susdits anuncis, els quals, al seu parer: 'contribueixen a la normalització de l'explotació sexual'.

Anem a pams: de moment, la prostitució és una activitat legal. Amb independència de l'opinió que aquesta ens mereixi, de moment és legal, i podria ser-ho molt més —amb més garanties i seguretat per tots— si s'acaressin els problemes i no es distragués la perdiu caçant anuncis a la premsa.

Fer-nos creure que traient els anuncis de la premsa se solucionarà "el problema de la prostitució" no deixa de ser típic d'una forma de fer política buida i cínica, enamorada dels gestos grandiloqüents, de les paraules maques que ignoren la naturalesa de les coses.

Típic d'una manera de governar que s'ha vingut a denominar 'bonista': mostrar sentiments, preocupacions, inquietuds i al final concentrar-se en detalls mínims i accessoris, oblidant —per mandra, per por, per manca d'imaginació, per impossibilitat de passar del desig a la seva materialització efectiva— el nucli central del problema.

¿I quin és el problema? Que la prostitució existeix, i que per sobre de les nostres opinions hi ha una realitat de 350.000 prostitutes que fan del comerç sexual el seu ofici, i tenen clients, vaja si en tenen, clients, ai, que ja no necessiten els diaris per a informar-se de tarifes, serveis i locals on pim-pam.

Si els diaris han deixat els anuncis a la premsa ho han fet també per negoci: deixava de sortir a compte davant del lector seguir amb una retòrica sòrdida que només feia que allunyar un lector primmirat, a qui li agrada veure les pàgines netes, i que per informar-se del tema que ens ocupa en té de sobres amb Internet.

Els diaris no hi tenen pèrdues: publiquen una altra mena d'anuncis i llestos. Dir que deixen de tenir ingressos és dir mentides: és fer-se auto bombo. ¿Què pot ser han desaparegut aquelles pàgines? No. Ara s'hi anuncien un altre tipus de béns i productes: barretines de segona mà, barbes postisses, taüts d'artesania.

I mentre es treuen els anuncis de les prostitutes dels diaris es multipliquen a la xarxa gratuïtament i és d'esperar que acabin tenint les seves 'publicacions especialitzades' en aquest tipus de reclams, com n'hi ha als EUA, on fins i tot hi ha cartells ambulants pels carrers anunciant on s'ofereixen serveis d'aquesta categoria. Quan ja no surtin als diaris —ai— els trobareu sobre dels taxis, amunt i avall de la Diagonal incòlume —ara se'n diu 'un carrer de la ciutat', paraules literals de l'alcalde després del previsible fiasco.

A més: ¿per què hi ha d'haver anuncis als diaris si ara, a Internet, ja hi és tot? Allà no només hi trobareu la tarifa i l'adreça si no les fotografies procaces i en colors setinats de totes les noies, noies a les quals els sembla indiferent la política ploramiques de la ministra del ram.

¿Algú creu, sincerament, que la prohibició o retirada dels anuncis té algun efecte sobre aquest mercat? ¿Creieu que es redueix el comerç carnal amb la simple retirada de la visió del lector de diaris d'aquests reclams? Vinga, no siguem ingenus! A més de ser una pèrdua de temps i de diners —un ministeri dedicat a caçar papallones!— és una presa de pèl i una maniobra de distracció molt desaforada.

Tot això és molt maco i dóna rendiments a curt termini. Tanmateix no aguanta una mica de reflexió i a llarg termini és difícilment sostenible. La cosa política es basa en el coneixement de la realitat i no només dels propis desitjos, els quals gràcies a aquesta mena de fer política passen a convertir-se en estratègia. Així es fa una política que fomenta una ciutadania immadura i patidora, sense iniciativa ni capacitat per a percebre el món tal com és: tèrbol i brut, ple de tares morals, les quals no es deixen esmenar amb polítiques de papers retallats o amb parauletes mel•líflues.

D'aquesta manera, traient la prostitució dels diaris, es fomenta aquesta cosa tan de la pitjor esquerra: treure el que no agrada —les formes del mal— de l'horitzó de la ciutadania, com els nens que es tapen els ulls per no veure allò que els inquieta. Però qui ens tapa els ulls no som nosaltres sinó l'Estat, el qual es penja una medalla ridícula alhora que creix el seu poder i la seva incidència.

"Si tenim cura de la llibertat política, la veritat i el bé tindran cura de si mateixos". Això ho va deixar escrit Richard Rorty. Aquest senyor —d'esquerres, un geni— definia el ciutadà del món d'avui dient que era un 'ironista', és a dir, algú incapaç de prendre's seriosament a si mateix perquè sap que els termes amb els quals es defineix a si mateix estan subjectes a un canvi constant. Doncs, això, llegim aquest filòsof i fem cas a les seves prescripcions d'ironia.

 
 

Comentaris