Sentit d’Estat, amics, sentit d’Estat

"La llibertat és la causa més noble que pot perseguir un poble, i mai, mai, mai no serà possible assolir-la sense la unitat de les tres forces independentistes"

No fa gaire, la secretària general d’un partit independentista demanava a una altra força també independentista que abandonés els “retrets” i li recomanava de “passar pàgina” i superar “divisions” per tal de “treballar plegats”. Hi estic d’acord. Som milers i milers els independentistes no adscrits a cap partit que fa anys que ho demanem. L’espectacle de la divisió, de les picabaralles i de frases com ara “el Procés no avançarà si no el lidera el meu partit” –li sona aquesta frase tardana, a la secretària general?– és un espectacle del tot estèril. Per aquesta via només es genera un sentiment de vergonya aliena i molta tristesa. La mateixa tristesa que vam sentir el dia d’infaust record en què un senyor, alineant-se amb l’espanyolisme, va negar el dret de vot del president de Catalunya com a diputat, i el mateix dia que vam veure com un partit independentista s’alineava igualment amb els partits ultranacionalistes espanyols negant-se a aplaudir el discurs d’autodefensa del president contra un Estat dictatorial que pretén arrabassar per la via penal allò que les urnes li neguen. Va ser un dia en què el Parlament de Catalunya (i algú més) es va autodegradar.

Els addictes a la calculadora electoral no volen saber res de perspectiva històrica. Viuen al dia i s’alimenten de faves comptades. La resta són romanços. És una llàstima, tanmateix, perquè les accions i els gestos d’avui, lluny d’esborrar-se com les cintes de la sèrie “Missió: Impossible”, queden reflectits en la història. Per tant, el millor remei contra les “divisions” és no provocar-les. Sobretot en moments o circumstàncies de gran transcendència. I no és pas difícil. N’hi ha prou de tenir sentit d’Estat. Amb totes les conseqüències, això sí. L’1 d’octubre de 2017 hi va haver aquest sentit d’Estat, sense retrets, sense divisions i sense calculadores. Per això fou un èxit. I és precisament perquè ho fou que l’Estat espanyol ens ha declarat la guerra. Ho va viure com una humiliació i el seu orgull demana venjança.

La demanda de “passar pàgina” per “superar divisions” acostuma a tenir el seu origen en la dissonància cognitiva. Sempre apareix arran d’un fet que incomoda el demandant i que aquest, lògicament, voldria que fos oblidat, és a dir, “superat”. Els partits ultranacionalistes espanyols, per exemple, enemics declarats de la memòria històrica, insisteixen sempre en la “necessitat de passar pàgina” per tal d’evitar “divisions”. Són hereus ideològics del règim del 1939 i la memòria històrica no els honora. Una mostra recent ens l’ha donada el senat espanyol. Aquest senat ha dit que definir Franco com a “genocida” és una “manca de respecte”. L’ésser humà fa coses ben fetes i coses mal fetes, les primeres voldria que perduressin en el record, les segones voldria que caiguessin en l’oblit. Sembla una qüestió d’honor. Però què és l’honor?, es pregunta Falstaff, i ell mateix es respon: “L’honor és tan sols un escut d’armes”. Doncs bé, l’Estat espanyol ens ha declarat la guerra i nosaltres ens dediquem a fer-nos ‘selfies’.

Tots els independentistes que posen la llibertat de Catalunya per davant dels partits polítics recorden les moltíssimes vegades que des d’algunes forces se’ls ha dit que l’autonomia era una pantalla passada, que calia girar full perquè som en un estadi mental molt més avançat i assertiu. I certament fa de bon sentir. Vull dir que és una frase plena de dignitat. Però encara ho seria més si qui la diu se la cregués. I ja seria meravellós si, a més a més, totes les accions del seu partit fossin conseqüents amb aquest pensament. Em sembla, tanmateix, benvolguts amics, que agenollar-se davant la franquista Junta Electoral espanyola i davant d’uns tribunals d’idèntica ideologia disfressada covardament amb una toga és qualsevol cosa menys un comportament digne i assertiu. I, francament, crear falses expectatives entorn d’una taula de diàleg, que és i serà una prolongació de la política de peix al cove de Jordi Pujol, tot presentant-la com una negociació bilateral entre la nació catalana i la nació espanyola, és pura comèdia.

 

La visita de Pedro Sánchez ho ha fet ben palès: Catalunya no és cap subjecte polític. Doncs aleshores que és? Quina pregunta més absurda! Una colònia, naturalment. Amb altres paraules: tot el que es negociarà en la famosa taula serà pur autonomisme que es podria negociar pels conductes habituals entre Madrid i les ‘Comunidades Autónomas’. Tot! I ja sabem que res del que signa Espanya amb relació a Catalunya es compleix. Res de res. Preguntem als consellers quants pressupostos espanyols per a infraestructures catalanes s’han complert. Ni un! I així serà perquè ens encanta picar en ferro fred. És inútil, però permet travessar legislatures com el comte Dràcula travessava oceans de temps.

Finalment, parem atenció en la frase de Pedro Sánchez en sortir de l’entrevista amb el president Torra: “Sóc un ferm defensor de l’autogovern de Catalunya”. Quin grau de falsedat i de cinisme en una sola frase! La frase sencera, per bé que la segona part no la va verbalitzar, seria: “Sóc un ferm defensor de l’autogovern de Catalunya, però Catalunya no pot ser lliure”. I com es pot autogovernar algú que no és lliure? Com hi pot haver autogovern sense llibertat o llibertat sense autogovern? No hi ha resposta perquè no hi ha dominació més reeixida que aquella en què el dominat creu que s’autogoverna. I com que defugir aquesta incongruència equival a perpetuar la captivitat, no és estrany que hi hagi independentistes que estiguin ordint per després de les eleccions una Catalunya governada no pas per forces independentistes, que són les majoritàries, sinó en coalició amb el PSOE de Miquel Iceta i amb aquell partit que ni puja ni baixa sinó tot al contrari. Ras i curt: retorn al montillisme i Visca la República!

Està en joc la llibertat de Catalunya, amics. La llibertat és la causa més noble que pot perseguir un poble, i mai, mai, mai no serà possible assolir-la sense la unitat de les tres forces independentistes. Mai! La barca en què els seus tripulants no remen amb sincronia no té destinació. I sovint, no té ni destinació ni destí.

 

Comentaris (16)
Narcís ( aquest estat no ens deixa ser qui, què, com i on som .. qui pot ser dessota un estat com aquest ! ) Fa 9 dies
Si la llibertat d'un ésser humà n'és sagrada ( i massa tallada/ censurada està pel sol fet de sobreviure .. ) .. com no ho serà la d'una societat amb identitat nacional ! PD : allò que ens dóna raó de ser n'és justament aquesta .. la permanència així garantia en la protecció d'aquest dret !
Pere Fa 9 dies
Com sempre la claves, Víctor!!!
Torroella Fa 9 dies
Més clar l'aigua. Mireu com lladra la pesta espanyola aquí sota!
federalista Fa 9 dies
jajajajajjajajaj el pajaru aquest supremacista i xenofob, sempre amb les mateixes milongues, sembla que no sap parlar de altra cosa,que no siga la seua petita nacio, alexandre el mon es molt gran la galaxia mes i l'univers mes, saps que s'ha descobert a 100 anys llum un planeta molt paregut a la terra en altre sistema estelar, tens algo a dir jajajajajaja.
Som-hi Fa 9 dies
La ràbia del supremacista esoanyol Santo Job és el nostre plaer.
Santo Job Fa 9 dies
Al govern autonòmic hi han 65 indepes (al govern, no al parlament), al Parlament 135 escons. Al Congrés espanyol 350 escons, dels quals 30 son indepes. És a dir, la societat catalana està trencada en la qüestió nacional i la societat espanyola, que inclou els catalans, está perfectament unida. Aquesta és la raó de la derrota de la vostra farsa: que Catalunya no és "un sol poble" i que España si ho és. Ara assistim al procés de rendició dels vostres dirigents, perquè vosaltres ja
Marxarem de la presó espanyola!! Fa 9 dies
Hi ha 70 diputats independentistes. Dins dels Comuns hi ha un 35 o 40% d'independentistes i en un referèndum com Déu mana el SÍ passaria perfectament del 50%. A les pròximes eleccions catalanes es veurà. De mica en mica esquerdem la presó espanyola.
Urnes Fa 10 dies
Pobre Santo Jop, és tan espanyolista que, com és natural, ni sap comptar.
Santo Job Fa 10 dies
Diguem Urnes, què prefereixes ser: un adult amb dificultats per comptar o un retardat amb facilitat per creure bajanades? Noi, no es tracta de si tu ets més guapo que jo, si no d´assimilar que el teu bàndol ha perdut, i entendre perquè ho ha fet i perquè tornarà a perdre. Tu, en la teva supremacista catalanitat, t´has empassat les mentides dels polítics amb la mateixa candidesa com l´infant s´empassa les històries de la iaia.
"Per aquesta via només es genera un sentiment de vergonya aliena i molta tristesa." Fa 10 dies
Bienvenido al mundo real. Con unos cuantos años de retraso, pero más vale tarde que nunca
Santo Job Fa 10 dies
La realidad catalana es que el Govern tiene 65 diputados separatistas de 135 posibles. No se avanzará por ahí por mucha poesia, épica o victimismo que se quiera aplicar. ¿Como se independiza una gente si ni siquiera tiene consenso interno? La realidad de España es que hay 30 diputados separatistas en el Congreso de los Diputados, de 350 posibles. Nunca 30 diputados forzarán a los 320 restantes a liquidar su país. Convencerlos para reformarlo, quizás. Forzarlos para liquidarlo, jamás. Ni
Lluís Botinas, impulsor de ‘La Gota Catalana per Recuperar la Llibertat de Catalunya i Reconstruir la Nació Catalana’ lagotacatalana.cat Fa 10 dies
Estic plenament d’acord amb la primera part del subtítol: "La llibertat és la causa més noble que pot perseguir un poble”, però totalment en desacord amb la segona, que la re-escric: “i mai, mai, mai no serà possible sense expulsar les cúpules de les tres forces processistes, que han impedit la independència el 9-N 2014, el 27-S 2015, el 27-0 2017 i avui mateix, amb majoria de 70 escons seus al Parlament de Catalunya”. Les tres ja tenen “sentit d’estat”, i tant!: sentit de l
Doctor Strangelove Fa 10 dies
Només parlen del concepte de poble els mediocres, sí, aquells que mai no han fet res de bo a la vida, en canvi els que hem triomfat parlem de nosaltres mateixos i la nostra individualitat. En fi, i recordo que triomfar només vol dir aconseguir les teves aspiracions per minses que aquestes siguin! Doc.
Lluís Botinas, impulsor de ‘lagotacatalana.cat per Recuperar la Llibertat de Catalunya i Reconstruir la Nació Catalana’ Fa 10 dies
Estic plenament d’acord amb la primera part del subtítol: "La llibertat és la causa més noble que pot perseguir un poble”, però totalment en desacord amb la segona, que la re-escric: “i mai, mai, mai no serà possible sense expulsar les cúpules de les tres forces processistes, que han impedit la independència el 9-N 2014, el 27-S 2015, el 27-0 2017 i avui mateix, amb majoria de 70 escons seus al Parlament de Catalunya”. Les tres ja tenen “sentit d’estat”, i tant!: sentit de l
Seny, amic Alexandre, seny Fa 10 dies
Deixat de les xorrades habituals.
Guillem Fa 10 dies
Estant d'acord a grans trets en la resta de l'article, trobo equivocada la tesi inicial que el sustancia. La independència no vindrà pas per la unitat dels 3 partits independentistes. A l'inrevés, vindrà quan el poble superem aquesta lògica autonomista de pensar que partits autonòmics ens faran la revolució, i quan siguem nosaltres mateixos els qui impulsem una nova força popular i transversal, emergida de la base social, que lideri la ruptura amb el règim. Només el poble auto-organitz
Pep Fa 11 dies
Jo ,amb La Cambra i la Paluzie!
Ramon Fa 11 dies
Que ERC aspirés a liderar el procés entra dins la lògica. El problema és que Espanya també hi aspira.