Sentit contrari, sentit comú

"Començo a tenir la sospita que la parafernàlia que envolta el confinament i la gran quantitat d’incongruències no són casuals"

No estic incitant ningú a incomplir la llei, però començo a tenir la sospita que la parafernàlia que envolta el confinament i la gran quantitat d’incongruències que es descobreixen cada dia en el tractament científic, polític i per tant també informatiu no són casuals. La qüestió és que la imatge de la constant privació de llibertat provoca més por de la que té la possibilitat del contagi. La dimensió d’aquesta pandèmia és absoluta i percentualment molt més petita que la d’aquella grip dita espanyola de començaments del segle XX. Per què ara tanta alarma? Per què es tracta aquesta pandèmia com mai es va tractar l’ebola o la sida? Per què van amunt i avall per països, territoris i moments les consignes sobre el que cal fer? Per què? A qui beneficia?

Ahir sentia el ministre Ábalos dir que les circumstàncies demostren que és el temps de lo públic, i que lo col·lectiu és més important que el privat i la única dimensió que ens pot salvar dels riscos… I de la por. Aquesta implícita i matussera apel·lació a la seguretat com el bé suprem per sobre de la llibertat (ja que sols des de les estructures de l’Estat s’entén possible garantir-les), és mal auguri. Mal auguri per a les democràcies que es creien consolidades i no ho estan, si obliden tan ràpidament el molt que ha costat guanyar les llibertats civils i el poquíssim que es triga en perdre-les. Mal auguri també per a la tan recurrent demanda de protecció mediambiental, per què d’aquesta sortirem convençuts que el planeta sols se salva si nosaltres ens aturem. Mal auguri per a la gent més feble, carn de canó dels vampirs amb liquiditat disposats a trobar la ganga en el coll de l’ofegat. Però sobre tot mal auguri civilitzatori, perquè hem parit una generació convençuda de què tenim dret a no patir, no emmalaltir, no morir, quan, com diu la Constitució americana, la felicitat no és un dret;  buscar-la, sí.

 

Som, gràcies a què, com diu Torra, el govern espanyol ha fet cas del prec de la Generalitat, un dels pobles de la terra amb un confinament més estricte, i malgrat això tenim el percentual de morts més alt del món. Ara deixaran els nens sortir fins a la cantonada, a veure si així tornen a casa sense haver enxampat un virus que dins de casa, sobretot si hi ha avis, podria ser del tot mortal. I mentre tant, les persones amb discapacitats que ultrapassen la seixantena són ja altre col·lectiu al que es considera inútil salvar. I mentrestant, vinga a multar als que a Londres o Alemanya fan fúting o bicicleta casi com una teràpia. Vaja, no serà que anem en sentit contrari? O és que tot això sembla sentit comú?

 

Comentaris