Sentiment d'heroi

"Una estona després, que em va semblar eterna, va aparèixer amb una caixa de cartró que acusava el pas del temps"

Quan vaig sortir al carrer, havia començat a ploure amb aquella pluja fineta i fastigosa que tot ho embruta. Tenia el temps just per anar a la botiga que m'havien indicat per trobar la joguina que en Xavier demanava a la seva carta carregada d'il·lusió malgrat la malaltia que l'aclaparava: una determinada joguina i que estigués etiquetada amb català, observació feta pel pare degut a la insistència de la criatura. Amb les instruccions en català, no l'havia trobat a cap magatzem de la ciutat.

L'únic taxi que vaig veure va ser el que em va passar pel costat, just on hi havia un bassal d'aigua. Amb un salt vaig enretirar-me a temps sense poder evitar l´esquitxada dels baixos dels pantalons.

Sentia la mullena als turmells, i esperonat pel poc temps de què disposava, vaig començar a córrer pel carrer gran, esquivant els vianants, el quiosc de l'ONCE, els paraigües i la castanyera de la cantonada. Sentia les gotetes gelades, quasi microscòpiques de la pluja, com agulles que se'm clavaven a la cara. No feia fred, o al menys jo no el notava segurament degut a l'esforç per aprofitar els poc més de trenta-cinc minuts que encara em quedaven per arribar a temps. El director de l'esdeveniment havia estat radicalment concret: "tres quarts i ni un minut més".

Després de vorejar un quiosc, defugir el gosset d'una senyora enjoiada i ficar els peus a un toll d'aigua, vaig creuar el carrer ignorant el pas de vianants, esquivant els cotxes i no fent cas dels conductors que iradament m'esbroncaven amb l'escàndol de llurs clàxons, per endinsar-me en el carreró més estret que em portaria a la plaça porticada.

L'angoixa que passava per culpa de la pluja i l'escassetat del temps em feien sentir com un heroi a la conquesta del preuat regal per en Xavi. Sentia que les dificultats feien més valuós el meu esforç. Quedaven trenta minuts quan entrava al corraló fosc i mullat.

Una furgoneta de repartiment de flors amb les portes obertes obstruïa tota l'amplada del carrer estret. Vaig tancar d'un cop la porta del darrera, vaig saltar per sobre d'un ram de flors grogues entre el vehicle i la paret, i entrebancant-me amb un gerro de gladiols, vaig passar a la part del davant allunyant-me carreró enllà perseguit pels insults del florista.

Quedaven vint-i-cinc minuts.

La tenda s'albirava al fons de la plaça sota una arcada. Per guanyar temps, la vaig travessar pel bell mig, ignorant els sots d'aigua formats a la terra sense l´enllosat a causa de les obres. La botiga estava oberta!

Enfangades les sabates, vaig entrar a l'establiment sense veure-hi ningú.

Feia olor de vell i una bombeta de quaranta vats il·luminava les capses de joguines arraconades per tots els indrets d'aquell, podríem dir-ne, museu d'antiquari.

Avisat per la campaneta famolenca de la vidriera de l'entrada, el venedor va respondre des de la foscor del fons de la botiga amb un: "ara vinc". Quedaven vint-i-dos minuts.

- Bon dia!- li vaig dir, amb la incredulitat de qui ha patit la tortura del mal temps.

- M'han dit que aquí podria trobar un joc de MECCANO de cinquanta peces amb les instruccions en català.

- Crec que en queda algun, però l'he de buscar pel magatzem, va dir-me, mentre jo mirava el rellotge.

- Tinc una certa pressa li vaig respondre amb un inútil intent d'alleugerir els seus passos.

El rellotge em va assenyalar que sols tenia vint minuts.

Una estona després, que em va semblar eterna, va aparèixer amb una caixa de cartró que acusava el pas del temps i ensenyant-me-la mentre li treia la pols amb la parsimònia de qui ja ho té tot fet, em va comentar amb un cert aire de tristor:

- És de les poques que queden de l'època de la república. Ara ja no les etiqueten en català. Sembla que no hi hagi interès per les joguines manuals ni per la llengua.

I com parlant amb si mateix, va afegir:

Ja s'ha perdut, això.

Quedaven quinze minuts.

Em va allargar la joguina que havia anat embolicant amb un paper de color blau fosc d'aquells amb què folràvem els llibres a l'escola, i amb la mà tremolosa pel parkinson va agafar els diners de l'import.

Com si acabés de robar-lo, vaig sortir de la botiga amb el paquet sota el braç.

Havia deixat de ploure, però els bassals d'aigua eren com un circuit d'obstacles que jo ignorava en la meva cursa contra-rellotge. Deu minuts em separaven del centre de repartiment.

La furgoneta ja havia marxat i la carrera pel carreró estret va esdevenir una fugida.

Faltaven set minuts quan enfilava el carrer gran en direcció al magatzem d'on sortiríem guarnits.

Una moto va haver de fer una gran giragonsa per esquivar-me mentre jo creuava cap a l'altra vorera quan faltaven quatre minuts per no fer tard.

Esbufegant per l'esforç de la correguda, vaig arribar a temps de posar-me la vestimenta reial i, amb la corona al cap i la capa d'ermini, vàrem sortir tots tres, a les sis de la tarda amb punt, camí de l´hospital.

Pel camí, vaig tornar a llegir aquella carta que, en la seva innocència, demanava, "perquè les altres no ho estan", poder tenir una joguina que s'expliqués en català.

Em vaig sentir con un heroi quan el somriure d'en Xavier va il·luminar la seva cara en rebre, de mans de Melcior, la desitjada joguina abans d'entrar al quiròfan.

Joan Mundó és membre de la comissió del joc i el lleure en català.

 
 

Comentaris