Mai entendré per què Manuel Marchena va preguntar al TJUE sobre l’abast de la immunitat parlamentària d’Oriol Junqueras quan no estava obligat a fer-ho, però, formulada la consulta, encara vaig entendre menys que després no esperés a conèixer la resposta abans de dictar sentència. Sí, es deia que si preguntava era perquè estava segur de la resposta i que per aquesta seguretat és pel que no va voler demanar la pròrroga de la presó provisional en la qual es trobava l’encausat. Però diu molt d’ell que preguntés, i no tant la sentència prematura.
A Espanya el Tribunal Suprem ja tenia una doctrina més o menys assentada respecte del funcionament de la immunitat, que, com ha dit el Tribunal Constitucional en més d’una ocasió, no funciona tant com el dret subjectiu de l’immune com pel fet de ser una garantia del dret a la representació de la ciutadania. Per al cas del Congrés ja tenia establert que, en absència de criteri explícit tant en la Constitució com en el Reglament de la cambra, el suplicatori s’havia de demanar només quan encara no s’havia incoat procediment sobre la persona, de manera que no pogués esdevenir una fraudulenta manera d’evitar que els que han comès un delicte es puguin refugiar en l’òrgan legislatiu per eludir una justícia que, sobre la resta de la gent cau sense que pugui gaudir de, ara sí, tal privilegi.
Ara bé, plantejada la qüestió prejudicial, el Tribunal Suprem sembla haver entès que, fos quin fos el resultat, li era igual el defecte de forma que s’hagués pogut produir durant el procés perquè això no afectava la sentència. No sabem què decidirà ara quan totes les parts s’hagin pronunciat en els cinc dies que els hi ha donat per fer-ho, però al meu entendre no podrà ser així, al menys no sense abans haver de patir la causa un llarg recorregut en el qual primer caldrà declarar la nul·litat de les actuacions, després tornar enjudiciar els fets previ suplicatori (o simple comunicació, segons s’entengui) al Parlament $uropeu i finalment arribar a sentenciar novament, però per part d’un tribunal en el qual ja no podran ser ni Marchena ni la resta dels magistrats que en el seu moment el van jutjar.
Al marge queda l’efecte que el pronunciament pugui tenir sobre Puigdemont, Comín i fins i tot Ponsati després del Brexit, però per això i per allò, i tot i que crec que el que està succeint és la demostració que l’Estat de Dret funciona (quin sentit tindria tot l’enrenou que s’ha produït si no és perquè tothom sap que les sentències europees s’ha de complir i que això és el millor senyal de la integració), però la veritat és que en algunes ocasions sembla fer-ho a batzegades, amb l’efecte que això pugui causar sobre una opinió pública que no sap (i no n’ha de saber) d’alambinats jocs processals. Un efecte que, precisament per això, no és menor des de la perspectiva política, ni tan sols (o potser menys que mai) ara que arriba Nadal.
