Ja la tenim aquí. La sentència de l’Estatut del Tribunal Constitucional. Quatre llargs anys per, finalment, deixar sense eficàcia jurídica que Catalunya és una nació com es contempla en el preàmbul; per eliminar l’ús preferent del català a les administracions i als mitjans de comunicació públics, i en conseqüència, carregar-se el deure de conèixer el català tot i que això ja ho interpreten com ja feia l’advocat de l’Estat. Aquests són els grans titulars. I molts poden tenir la temptació de sentir-s’hi còmodes. Atenció, però! Hem de llegir amb deteniment la lletra petita, perquè per començar quedarien fulminats 14 preceptes i més de 22 quedarien sotmesos a una interpretació que, en definitiva, es resumeix com “la indissoluble unitat d’Espanya”.
Per començar, la retallada més gran aniria al capítol de la justícia. De fet, des d’un primer moment des d’Espanya mai s’han empassat que el Tribunal Superior de Justícia Catalunya sigui la darrera instància jurisdiccional de tots els processos iniciats al nostre país. Tampoc que s’obligui als jutges a entendre el català. Per tant, s’ho carreguen. En segon lloc, sembla que el síndic de greuges, Rafael Ribó, es quedarà sense la competència única de defensar els ciutadans que viuen a Catalunya i haurà de tornar cedir espai al Defensor del Pueblo, el socialista Enrique Múgica qui, no ho oblidem, també ha recorregut l’Estatut en similar mesura que el PP. I, és clar, aquests magistrats tampoc passen de puntetes amb els símbols nacionals. Quedarien ben acotadets, sempre referits a la nacionalitat…
Hores d’ara, el PSOE treballa perquè Montilla moduli la seva reacció. Una posició difícil pel president de la Generalitat perquè haurà de fer equilibris. Equilibris amb el PSOE, perquè Zapatero desitja més que ningú passar ràpidament de full; equilibris amb els socis, sobretot amb una ERC que, malgrat ser al Govern, fa mesos que anhela aquesta sentència per tornar a alçar ben amunt l’estelada i recuperar pistonada; equilibris amb una CiU que després d’una llarga travessia en el desert –com deia Artur Mas en ser proclamat candidat– ja veu com les enquestes li tornen a obrir les portes de la Generalitat.
Ara, precisament ara, és quan no hem d’oblidar tot el que s’ha arribat a dir sobre possibles sentències. No hem de perdre la memòria i recordar que des de Catalunya s’ha deixat ben clar que aquest Tribunal Constitucional és incompetent per emetre cap sentència, aquesta o qualsevol altra. I no només això. També se’l considera totalment desligitimat des d’un punt de vista moral. No ho perdem de vista, això. S’ha acabat una etapa. Per fi.
