A aquestes alçades, ja sembla que donem per descomptat que no hi haurà Sentència de l’Estatut abans de Nadal. Madrid, ha rebut el missatge que l’hi ha enviat la societat catalana amb l’editorial conjunt de la premsa per una banda, i les consultes independentistes per l’altra. Que no ens sentim ben tractats per l’Estat, i que la voluntat d’autogovern dels catalans no és només una dèria de polítics i juristes.
En aquest marc cal desfer un mite que s’ha estès i que ja no és qüestiona. Concretament certa justificació del retard de la Sentència per a la seva complicació i volum. S’ha dit molt que el recurs contra l’Estatut era molt llarg, que si molts arguments, que si dóna molta feina… No és així. No més feina que fer-lo o que defensar-lo o que plantejar el propi recurs. S’ha de dir ben clar que la Sentència sobre l’Estatut “no” és una Sentència difícil. L’Estatut és un text legal plenament constitucional, que el Partit Popular va impugnar per fer soroll mediàtic mentre votava a favor articles iguals de l’Estatut d’Andalusia. No hi ha cap article dubtós i no cal fer servir les interpretacions restrictives plantejades per la defensa de l’advocat de l’Estat. És un pacte d’Estat i la norma institucional básica de Catalunya totalment ajustada a dret, justificada i defensada en les alegacions presentades pel Parlament i el Govern de la Generalitat davant el Tribunal que ha de resoldre. El Tribunal Constitucional no té cap problema més que el que ell mateix es crea. Només caldria que resolgués en dret atentent a l’abundant fonamentació que se l’hi ha proporcionat en tot moment des de Catalunya, d’acord amb la seva pròpia doctrina i respectant l’esperit d’una Constitució oberta. En algun cas, com el dels símbols nacionals, només cal llegir el propi Estatut quan refereix els símbols nacionals a la Catalunya com a nacionalitat, qualsevol altre interpretació soberanista contradiu el text estatutari literal.
Tan senzill com una Sentència que només digués “sí” on ja ho han dit les institucions estatals i autonòmiques i el poble. Catalunya respiraria, i les esgarrifances dels quatre exaltats espanyolistes són focs d’encenalls que duren menys que un petard de Sant Joan.
Una Sentència fàcil, i també l’única jurídicament i socialment encertada.
