Quan es diu que la justícia espanyola fa “lawfare” contra els justiciables catalans es diu una veritat com a un temple. O dos o tres temples, perquè és evident. Però també massa abstracta. Cal concretar on i com es fa realitat aquesta guerra judicial. Per exemple: fa temps que els jutges espanyols no actuen com a jutges, sinó com a botxins, executors d’ordres superiors de caràcter ideològic.
Per “superiors” entenem no només més altes jerarquies administratives, fins i tot el cap de l’Estat, sinó també el “superior” que porten els mateixos jutges a dins, amb forma d’ideologia política. És el superego freudià nacional espanyol, heretat del franquisme i que òbviament els obsessiona i els fa actuar com a botxins, com a activistes judicials encarregats d’executar l’abús de poder.
Tanmateix, no cal prendre el terme “botxí” com denigratiu de la funció d’aquests funcionaris de l’Estat. Ans al contrari: en invocar-la es tracta de ressaltar una figura fonamental per a la preservació de l’ordre social, indegudament preterida. El gran pensador conservador Joseph de Maistre, pare de tots els reaccionaris i monàrquics del planeta, va enaltir la figura del botxí fins a fer-ho portador últim del secret de la civilització, condensació simbòlica de l’ànima de la col·lectivitat, fosca i turmentada, car no vol veure el preu d’horror que es paga per tal de conservar la pau i l’ordre social. Per això amaga el rostre quan es disposa a complir la seva tasca.El botxí veu, però no escolta ni parla. El jutge parla, però no veu i tampoc no escolta. I tots dos són figures neutres, fosques, inhumanes, sense biografia.
El botxí som tots i és ningú. Com el jutge. Fa el que l’ordre legalment vigent l’ordena. Es limita a aplicar la legalitat quan l’u decapita amb la força de la llei i quan l’altre dicta una sentència parlant les seves paraules. Missió noble i necessària la de tots dos. En realitat, la mateixa. Però el mínim que podem exigir és que l’execució sigui neta, sense tortura, i la sentència lògica i racional, sense arbitrarietat. Doncs, la sentència no ho és, es miri com es miri. Quelcom dirà que és il·lògica perquè és política. Sense dubte, però és interessant seguir el fil del “raonament” il·lògic perquè ens durà a veure la seva autodestrucció.
El tribunal subratlla que els acusats tenien motivacions polítiques però a correcuita subratlla també que aquest fet no tindrà cap influència a la seva posterior decisió. Era necessari? No se’l pressuposa imparcialitat? Ell mateix palesa la seva inquietud retòricament admetent que “malgrat que pugui semblar ociós haver-ho de dir, no és cert que aquí es jutgi la ideologia dels acusats”. Pel que fa a l’estil (cosa que està perdent-se a la prosa judicial), tanta insistència recorda als botiguers dolents que et fan saber amb grans espavents que t’han rebaixat un 10% per tractar-se de tu.
Però hi ha més i més greu. La sentència diu que no es condemna als acusats pel que fan quan fan funcions parlamentàries sinó pel que fan a les funcions no parlamentàries. La idea que la mesa del Parlament pugui tenir una doble naturalesa, una bona i una altra dolenta, de vegades, parlamentària i de vegades civil ordinària, com passava amb el Dr. Jeckyll i Mr. Hyde, és ridícula. El parlament és una totalitat integral i tot el que fan les seves parts està protegit pel privilegi parlamentari que val tant per als diputats individuals com per a llurs òrgans i mitjans d’acció col·lectiva.
És una sentència política perquè està animada per l’esperit de la “lawfare”, terme que tradueix a l’àmbit jurídic el vell principi d’en Carl Schmitt que la política és una relació conflictiva amb la lògica d’amic-enemic. També es pot expressar amb una fórmula castellana molt més grollera que no fa al cas. En qualsevol cas és un exemple del dret penal de l’enemic.
Però el fet patètic és que la sentència és autodestructiva a força de contradictòria. La millor prova que, en contra del que diu, la sentència és “un judici a la ideologia dels acusats” i que en Espanya no és veritat que l’independentisme sigui “perfectament assumible pel nostre ordenament constitucional” és ella mateixa com a sentència.
La falta de lògica de la decisió li dóna un aire surrealista, equivalent al quadre de Magritte que representa una pipa amb el títol “això no és una pipa”. “Aquesta sentència ideològica no és pas una sentència ideològica”. Només que el surrealisme és un estil i no fa mal a ningú, mentre la sentència no té estil i fa molt de mal a la justícia.
