“Aconseguir la independència”, “Arribar a la independència”, “Fer al cim” són algunes de les expressions que escoltem sovint entre la gent favorable a la plena sobirania del poble de Catalunya i la seva constitució com a República. Si bé entenc que són expressions que emmarquen un fort desig de llibertat nacional, crec que, paral·lelament, també poden transmetre la falsa idea que la independència és un destí, i no un mitjà. En efecte, la independència és la capacitat d’un poble a decidir plenament sobre el seu futur, sense interferències ni intromissions d’unes institucions que no actuen ni representen l’interès general dels catalans i les catalanes. De fet, fan més aviat el contrari. Tanmateix, ens agradi o no, malgrat tot el que hem avançat, encara tenim una bona part de catalans i catalanes que rebutgen la idea de la plena sobirania de Catalunya.
És evident que la independència no és cap destí, i és precisament per això que, per fer-la efectiva, és necessari avançar-hi amb esforç, treball, rigor i esperit republicà en tots els àmbits. I la millor manera que tenim ara per sumar forces és defensar el que és més important en una democràcia: els drets cívics i socials. Si no es poden garantir aquests drets, no hi ha progrés que sigui possible. Cap república pot ser construïda acceptant la repressió. Cap república pot ser construïda si no som capaços de fer passar els interessos generals per sobre dels interessos particulars. Cap república pot ser construïda si ens dediquem a atacar-nos els uns als altres. Cap república pot ser construïda si no aconseguim obrir un diàleg social profund on el conjunt de la societat catalana pugui expressar i compartir les seves idees lliurament i sense que ningú coarti la llibertat dels altres.
Sabem que som a les portes d’un judici que, en realitat, és una farsa en tota regla. Sabem que les institucions espanyoles i els ultradefensors de la unitat d’Espanya estan disposats a fer qualsevol cosa per tallar de soca-rel qualsevol aspiració a una Catalunya lliure i republicana. Volen imposar la seva voluntat aprofitant que gaudeixen d’una posició dominant per utilitzar totes les armes d’un Estat repressiu. Però nosaltres no estem fets d’aquesta pasta. És precisament en les pitjors situacions que l’ésser humà ha de mantenir-se fidel als seus principis més nobles: el respecte, la perseverança, la fraternitat i l’amor als altres. No hem d’entrar en el fangar de la malícia perquè allà, segur que hi perd tothom. Hem de trobar la manera de posar-nos d’acord amb aquells demòcrates que, tot i no compartir la idea de la independència i que potser fins i tot ens voldrien a la presó, vulguin debatre de forma cívica sobre el futur de Catalunya.
Sabem que el 80% de la població catalana està a favor de decidir el seu futur polític mitjançant un referèndum, per això cal articular un projecte que el faci possible. Un referèndum sota supervisió internacional. Un referèndum on es jugui net. Sense apallissar iaies ni cardar-les escales avall. I aquesta vegada, aquella gent que no està a favor d’una Catalunya independent en forma de república però són demòcrates hauria de fer un pas endavant, sortir de la passivitat i deixar enrere el doble joc que han estat practicant fins ara. Volem sentir alt i clar la veu dels demòcrates del No. Volem poder debatre-ho tot, sense repressió ni coaccions. I això només serà possible si acceptem escoltar-nos de veritat. Posem-ho tot sobre la taula. Si som el 80% a favor de decidir el nostre futur democràticament, tenim el deure de fer-ho valer.
