Sense exèrcit?

"Els exèrcits no serveixen, doncs, només per a fer la guerra, sinó que, al segle XXI, la participació en operacions de caràcter bèl·lic són la dedicació menor de totes les forces armades"

L'Organització de les Nacions Unides va ser fundada el 1945 per 51 estats, després de la tragèdia de la II Guerra Mundial. En l'actualitat, l'ONU és integrada per 193 estats, de proporcions humanes i geogràfiques molt distintes, arreu dels cinc continents. D'aquests 193, n'hi ha 177 que disposen de forces armades o, si es vol dir d'una altra manera, que tenen un exèrcit propi. 16 estats independents, doncs, estan sense exèrcit propi per a garantir la seva defensa nacional. Es tracta d'Andorra, Ciutat del Vaticà, Costa Rica, Dominica, Federació d'Estats de Micronèsia, Grenada, Kiribati, Illes Marshall, Illes Salomó, Liechtenstein, Nauru, Palau, Saint Lucia, Saint Vincent i les Grenadines, Samoa i Tuvalu. Llevat de Costa Rica, la resta d'estats són, de fet, microestats, sovint illes i amb un pes demogràfic molt reduït. Costa Rica, que té 5 milions d'habitants, va abolir les seves forces armades el 1949 i, actualment, disposa de 8 mil efectius armats, entre guàrdia civil i guàrdies rurals, si bé posseeix uns equipaments marítims i aeris que, si bé sense cap denominació militar, ja voldrien tenir-los molts exèrcits. En tots aquests casos, però, que no tinguin exèrcit no significa, en absolut, que no tinguin una política nacional de defensa, ja que aquesta la tenen acordada amb un altre estat i, doncs, un altre exèrcit. És el cas d'Andorra que manté un acord amb l'exèrcit espanyol i el francès, el Vaticà que el té amb Itàlia, Samoa amb les forces armades de Nova Zelanda o bé les Illes Solomó i Nauru amb Austràlia.

 

Hi ha, a més, sis altres estats que mantenen un estatus militar singular, formalment sense exèrcit, però amb unitats paramilitars, equipaments més propis de les forces armades que de la policia i acords amb tercers països per a garantir-ne la defensa nacional. Es tracta d'Haití, Illes Maurici, Islàndia, Mònaco, Panamà i Vanuatu. Islàndia, per exemple, amb 350 mil habitants és membre actiu de l'OTAN i té la defensa garantida pels Estats Units i ha arribat també a acords amb Noruega i Dinamarca, mentre que Mònaco ho ha fet amb França i Panamà, amb 4 milions d'habitants, disposa d'un Servei Nacional de Fronteres i un Servei Nacional Aeronaval, a les ordres del ministre de la seguretat pública, format com a oficial enginyer al Col·legi Militar d'Argentina. La defensa nacional, tanmateix, sempre hi és garantida en tots els casos esmentats, mitjançant acords amb tercers països. Tots disposen, per tant, d'un pla propi de defensa nacional, executable no tan sols en operacions estrictament militars, sinó en cas de catàstrofes ecològiques, calamitats naturals o accidents de grans proporcions als quals, generalment, no poden fer front les seves forces policials ja que estan preparades per a altres funcions de seguretat ciutadana: trànsit, lliurament de documentació, crim organitzat, blanqueig de diner, robatoris, furts, homicidis, salut pública, violència domèstica, violacions, etc. 

 

Els estats amb una despesa militar anual per càpita més important són, per aquest ordre, Aràbia Saudita (6.909 dòlars per habitant), Singapur (2.385 $), Israel (1.882 $), Estats Units (1.859 $), Kuwait (1.289 $), Noruega (1.245 $) i Grècia (1.230$), amb Syriza al govern. Pel que fa als efectius humans, els estats que disposen d'un nombre més elevat de membres a les seves forces armades són la Xina (2.183.000 membres), Índia (1.395.100), Estats Units d'Amèrica del Nord (1.347.300), Corea del Nord (1.190.000) i Rússia (831 mil). A nivell europeu, França encapçala la llista amb el màxim d'efectius militars (202.950), seguida d'Alemanya (176.800), Itàlia (174.500), Regne Unit de la Gran Bretanya (152.350), Grècia (143 mil) i Espanya (123.200). Estats menys poblats com ara Holanda, amb 17 milions d'habitants, tenen unes forces armades integrades per 35.410 membres, Suècia 29.750 amb quasi 10 milions, Portugal en té 29.600 per als seus 10.320.00 habitants i la neutral i pacífica Suïssa, amb 8.372.000 habitants, manté un exèrcit permanent de 21 mil membres. Àustria, amb 8.750.000 habitants, disposa d'unes forces armades de 21.350 efectius actius, amb 146 mil reservistes i Bèlgica 29.600 militars actius i 6.750 reservistes, amb una població de poc més d'11 milions. Les forces armades de Noruega, amb 5.233.000 habitants, integren 24.950 membres, Finlàndia en té 22.200 per a 5 milions i mig d'habitants, Txèquia, amb 10 milions i mig d'habitants, té 21.950 efectius, les de  Dinamarca, amb 5.731.000 habitants, consten de 16.600 membres, Irlanda 9.100 per a 4.473.000. Illes com Malta (450 mil habitants) té un exèrcit de 1.950 efectius i Xipre (1.150.000 habitants) el té de 12 mil membres. Fins i tot el minúscul Luxemburg compta amb un exèrcit de 900 membres per als seus 550 mil habitants, una població tretze vegades inferior a la del Principat i també amb una extensió territorial tretze cops menor.

 

Si mirem els països que s'han independitzat, a Europa, els darrers anys, tots disposen de forces armades pròpies i tots són força més petits que Catalunya: Lituània (17.030 militars amb 2.872.000 habitants), Eslovàquia (15.850 efectius amb 5 milions i mig d'habitants), Croàcia (15.500 per a una població de 4 milions i mig), Eslovènia (7.250 militars i 2.000.065 habitants), Estònia (6.400 efectius amb 1.316.000 habitants) o Letònia (5.310 membres de les forces armades en un país d'1.953.000 habitants). En aquests casos, estudiant-ne el procés d'independència, cap líder independentista no va proposar mai de no disposar de forces armades pròpies, abans d'accedir a la independència, ni de renunciar-hi un cop ja adquirida. En tota la Unió Europea no hi ha ni un sol estat membre que no tingui un exèrcit propi i, a més, el Tractat de Lisboa obliga els estats a un determinat esforç en l'àmbit militar pel fet de compartir una seguretat i defensa conjunta a nivell europeu. Com hem vist, en tenen fins i tot estats amb una població similar a la de L'Hospitalet de Llobregat i Badalona junts. La majoria dels exèrcits, també, participen en missions internacionals en casos de països en conflicte, interposició entre bàndols enfrontats, supervisió i protecció de processos  electorals, ajuda humanitària en situacions de fam, sequera, desbordament de rius, incendis, huracans, terratrèmols, etc., situacions totes elles que no corresponen a cap cos policial i per a la qual no s'han preparat. I no hi ha estat que no disposi d'un servei nacional d'intel·ligència, civil i militar. Els exèrcits no serveixen, doncs, només per a fer la guerra, sinó que, al segle XXI, la participació en operacions de caràcter bèl·lic són la dedicació menor de totes les forces armades, fins al punt que la majoria d'exèrcits occidentals fa dècades que no saben què és una guerra, perquè, feliçment, no participen en cap.

 

 

Doncs, això. De moment... 

 

 

Comentaris