D’entre tots els moments possibles que hi havia per triar, Josep Antoni Duran i Lleida ha optat precisament aquest, ara, enmig del temporal, amb punyals provinents de tot arreu dirigits cap a José Luis Rodríguez Zapatero. Ara li estén la mà i diu que el president espanyol té CiU disposada a pactar. Certament hi ha arguments més que de sobra per defensar que ara no és el moment més oportú per fer-se la foto amb ZP. Montilla i uns quants barons del PSOE l’eviten tant com poden, Esquerra fins i tot vota propostes del PP al Congrés per tombar els socialistes en votacions. Però precisament per això ara CiU posa damunt la taula allò que els socialistes han mirat d’arrabassar-li bàsicament via eslògan: temps difícils, gent seriosa. És marca de la casa. Va en l’ADN dels convergents. I és que per molt que el PSC ha intentat lligar la federació nacionalista amb no se sap exactament quin tipus d'”extremisme” i d'”aventures”, això no qualla. Per molts altaveus que es posin al servei de mentides d’aquelles que cal repetir mil vegades, hi ha certes realitats que no es canvien només amb propaganda.
No és el moment, cert. Però precisament per això l’és. Precisament perquè la situació és difícil, perquè el govern espanyol està tocat, perquè Zapatero no té credibilitat i, pitjor encara, està manca d’un pla efectiu contra els efectes de la crisi a l’Estat espanyol. Per tot això té sentit la proposta de CiU d’un pacte transversal entre els partits per tirar endavant mesures necessàries en l’àmbit econòmic. Malgrat tot, té sentit. Malgrat el baló d’oxigen a un PSOE que no el mereix. Malgrat que no és de rebut que Catalunya sempre hagi de ser qui posi seny i tiri del carro. Però ens governa qui ens governa i formem part de l’Estat on ens tenen encaixonats. Això a dia d’avui va així, i si ells s’esfondren, ens arrosseguen al fossar. D’aquí el moviment de CiU, una federació més sobiranista que aquella que va pilotar Pujol. Però una cosa no treu l’altra. De fet, precisament en saber combinar responsabilitat i reivindicació raurà l’èxit o el fracàs de CiU en la tercera i definitiva campanya d’Artur Mas. De fet en això raurà l’èxit o el fracàs dels principals partits catalans. I en això està clar que n’hi ha que parteixen amb molt desavantatge.
És aquella imatge del Dragon Khan que va quedar per sempre annexa al tripartit. Però ara també és la sensació d’esgotament que transmeten els seus socis, tots, ja sigui de forma sincera o tàctica. És aquest conjunt de coses el que ha ajudat a desacomplexar CiU i Mas. Es troben més còmodes amb ells mateixos. Avui tenen més motius que ahir per defensar la seva alternativa. L’experiència tripartida, de fet, ha servit per a això a cal convergent i més enllà. Fins i tot ahir Ernest Maragall va advertir de la “fatiga” que hi ha a Catalunya respecte del tripartit. I va fer-ho en públic, en un gest especialment rellevant. Perquè ja hagi estat de forma espontània o a consciència, que un Maragall hagi dit això pesa. No per ell o per si és o deixa de ser un outsider, sinó per allò que el seu germà va significar. Un eixamplament de les fronteres tradicionals del PSC, que el 1999 i el 2003 va ser-hi, però que el 2006 va començar a desaparèixer. 2010 pot ser el clímax d’aquesta tendència. Un PSC sense “els Maragall”, sense un espectre de l’electorat que els va impulsar pel canvi però poc més, té escasses opcions de reeditar el tripartit. I llavors on aniran a raure aquests votants? En Duran, entre d’altres, potser és que són a CiU per a això…
