L’independentisme té l’estranya virtut o el peculiar defecte d’impedir l’alineació dels astres perquè tot conflueixi cap al seu objectiu. Que no s’angoixin, no és una exclusiva de l’independentisme, passa a les millors famílies. Començo per la conclusió: algú s’imagina què passaria si, ara que els arguments pacífics del moviment han convençut la justícia alemanya i tombat l’espanyola, hi hagués la sensació d’unitat del 2015? La paraula sensació per referir-me a la unitat està buscada expressament perquè més important que llista unitària, llistes separades, govern de coalició o unitat d’acció, allò que resulta imprescindible és que l’independentista de base tingui la sensació que l’objectiu comú és assumit amb naturalitat i després les diferències ideològiques es discuteixen amb altres paràmetres.
No existeix cap recepta màgica que serveixi de manual infal·lible per a una nació que es vol independitzar. Però hi ajuden quatre factors: suport intern, unitat d’acció, que els altres estats reconeguin el nou ens i superar el conflicte (a poder ser sense violència) amb l’estat del que te n’has separat. L’any 2015 hi havia unitat d’acció: en un gest que semblava atàvicament impossible, Convergència i Esquerra van decidir anar junts. Com deuria ser l’objectiu que van prescindir de sigles per anar plegats. Però més important que això, van deixar a casa els matxets. El suport intern va arribar al 48% i es va donar la paradoxa que davant no hi havia un 52% sinó un 43% barrejat amb un 9% equidistant. Europa mirava cap a una altra banda i el govern espanyol reenviava qualsevol negociació política al Suprem o al Constitucional.
Ara s’han canviat les tornes però l’equació mai és completa. Europa, ara sí, ha posat una línia vermella a l’Estat espanyol. Li ha dit que si l’independentisme planteja les coses de manera pacífica i política, la resposta de l’estat ha de ser pacífica i política: ni porres ni presons. Això obre la porta a una sortida en què, efectivament, la veu del poble de Catalunya sigui tinguda en compte. Però justament ara la sensació d’unitat s’ha difuminat: hi ha majoria parlamentària, sí, hi ha un govern de coalició, també, però la imatge donada aquesta setmana transmet qualsevol cosa menys unitat. Amb un agreujant: el motiu de discussió no és ja el major (quina estratègia adoptar per tornar-se a enfrontar a l’Estat espanyol) sinó simplement com tractar els seus propis líders: decidir si el Parlament és el braç executor de la suspensió ordenada per Llarena o la porta d’entrada a la restitució. Això sí, el suport intern continua intacte. Per una raó molt senzilla: l’objectiu serà el mateix fins a assolir-lo. Però s’hi arribarà abans si, més d’Europa, es retorna a la sensació d’unitat.
