Senilitat i cinisme

"Si aquest país oblida que hi ha unes persones que estan a la presó o a l'exili solament per fer allò que la immensa majoria dels catalans els va demanar que fessin, estem perduts"

La senilitat és un estat de debilitament físic i mental que excedeix el grau d'involució normal propi de l'envelliment. No és fer-se vell, és deteriorar-se. I quan això passa, aquell cervell fort, rebel, despert i agosarat esdevé -intel·lectualment- una caricatura del que dia havia sigut. No és l'irreversible pas del temps que porta les persones a adoptar posicions més conservadores, no; és l'oblit del que un dia va ser, va fer i va representar. Això que afecta les persones, també afecta els projectes polítics i ideològics.

 

El que des de fa anys passa a Catalunya ha posat davant del mirall de la història dues realitats ben diferents: la creació davant la destrucció; els anhels transformadors davant els guardians de les essències; el treball per millorar la qualitat democràtica de la societat davant els que assimilen democràcia a Constitució i tenen la Carta Magna engabiada a pany i forrellat; els que han volgut obrir les finestres per guaitar nous horitzons davant els que les han tancat a cops de porra: els que arrisquen el seu benestar i patrimoni per unes idees davant els que volen eliminar aquestes idees per evitar que perilli el seu patrimoni i benestar

 

Sovint, es critica -i és normal que es faci- la poca traça dels sectors independentistes per posar-se d'acord per vestir un nou govern i triar un president per a Catalunya. O es critica la seva poca habilitat per airejar -a voltes de forma barroera- la legítima lluita per obtenir la major quota de poder possible. I s'és extremadament dur -i no dic que no hagi de ser així- amb els que han arriscat patrimoni i benestar, treballant per un projecte que neix, s'enforteix i explota des de la base de la societat.

 

Però, en canvi, sembla que es normalitza i s'homologa allò que en termes democràtics és un disbarat: que els ciutadans d'un país no puguin decidir amb el seu vot qui els ha de governar. Aquí, fins i tot acabarà sent normal que els polítics perdedors, alguns d'ells insignes membres del govern d'Espanya, designin qui pot ser president de la Generalitat i qui no, passant de l'opinió dels catalans. Aquí, es veu d'allò més lògic que alguns jutges governin l'Estat espanyol i concedeixin la llibertat d'aquest sí i d'aquest no, de qui pot ser candidat a presidir Catalunya, qui pot anar a recollir l'acta de diputat, a quines idees polítiques ha de renunciar... i no passa res. Aquí, uns magistrats poden tenir damunt del seu despatx uns atestats policials que no coincideixen amb els fets del que va passar l'1 d'octubre i actuar d'acord amb aquesta realitat virtual, ignorant les imatges reals que ha vist tot el món. I no passa res

 

 

Hi ha qui té la pell molt fina perquè Junts per Catalunya i ERC no acaben de pactar o pel paper d'Òmnium i de l'ANC. Hauria estat fantàstic que des del primer minut haguessin pactat el qui, el què i el com. Però no ha estat possible del tot, encara. I no hauria de generar preocupació ni desencís entre els sectors independentistes. Això, no. El que hauria de provocar ràbia, indignació i reacció és que Junts per Catalunya i ERC, Òmnium i l'ANC tenen gent a la presó o a l'exili. Hi són per haver robat? No. Hi són per haver defraudat? No. Hi són per haver-se enriquit amb diners públics? No. Hi són per haver utilitzat els seus càrrecs per a fer tràfic d'influències? No. Són a la presó i a l'exili per defensar idees, per defensar allò que milions de catalans van demanar que defensessin. Són a la presó o a l'exili per haver-se presentat a unes eleccions (que van guanyar) dient que farien una cosa i complint la seva promesa electoral. Hi són per ser honestos. El president Carles Puigdemont i la resta de consellers i l'exdiputada exiliats; el vicepresident, Oriol Junqueras, el conseller Joaquim Forn, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart són a la presó o a l'exili per fer allò que tant hem criticat als polítics per no fer-ho: defensar idees, escoltar la ciutadania i complir les seves promeses; per això són a la presó i per això són presos polítics. Cal no oblidar-ho. L'exdiputat, Lluis Llach, s'encarrega diàriament de recordar-ho a través del Twitter. Si aquest país oblida que hi ha unes persones que estan a la presó o a l'exili solament per fer allò que la immensa majoria dels catalans els va demanar que fessin, estem perduts

 

Cal recordar-ho. El millor exercici cognitiu i democràtic que es pot fer per atacar la senilitat física i ideològica és exercitar la ment i exercitar l'esperit democràtic. La denominada esquerra espanyola antiga, els hereus del Congrés de Suresnes, els que defensaven l'autodeterminació dels pobles, els González, Guerra i tota la plana major del PSOE d'abans i d'ara han fet de la seva senilitat política, volguda o real, un modus vivendi. I la nova esquerra, hereus d'Izquierda Unida, del PCE o del PSUC, però també dels moviments socials i veïnals, han oblidat ràpidament que la voluntat popular -resultat d'un exercici democràtic- s'ha de respectar, que és això ser d'esquerres i progressista. Que no és d'esquerres ni progressista esclafar la diferència, impedir la voluntat popular i viure instal·lats en un statu quo monolític. Això són símptomes evidents de senilitat política.

 

Catalunya torna a ser l'avantguarda d'un projecte polític. El pas endavant del president Puigdemont quedant-se a Brussel·les servirà -i molt- per ampliar el ressò internacional del conflicte. Però, cal insistir, també cal un govern aquí per gestionar el país i recuperar el respecte a les institucions. L'episodi indigne de la degana del Col·legi d'Advocats de Barcelona renyant en públic el president del Parlament és d'una gravetat institucional sense precedents. Per això, entre moltes altres coses, cal ser prou cínics per tornar a tenir les regnes del país. I amb el control institucional normalitzar l'anormalitat; és a dir: visibilitat internacional per guanyar suports i mantenir el conflicte a les agendes de les principals cancelleries del món; governar a l'interior des del cinisme més dolorós que permeti reconstruir el país; i no oblidar. Contra la senilitat política, memòria. Contra el dogmatisme constitucional, cinisme.

 

Comentaris