L’article 155 ha servit, per una vegada, per posar el focus damunt del Senat espanyol, un artefacte reaccionari que defineix perfectament la gènesi i l’essència autoritària del règim del 78. El Senat va idear-se, sense cap control democràtic, com a dispositiu de seguretat per les estructures de la dictadura i per això elegeixen els mateixos quatre escons totes les províncies, primant les demarcacions castellanes més despoblades o les ciutats africanes de Ceuta i Melilla, que en trien dos cadascuna. Per si fos poc, en la primera legislatura -constituent- el rei d’Espanya va designar, a dit, un total de 41 senadors, la majoria dels quals eren exjerarques falangistes i militars franquistes. Després del café para todos s’hi van afegir els senadors per designació autonòmica.
Aquest sistema és el que fa que el PP disposi d’una folgada majoria absoluta que, en la tramitació de l’article 155, li ha permès retorçar el reglament tant com ha volgut per impedir que es presentin esmenes a la totalitat, quedi reduït a cinc hores -en lloc de 10 dies- el temps per presentar esmenes a l’acord i no hagi calgut passar per la junta de portaveus per establir el calendari de tramitació que al PP li ha semblat bé. Això, amb la sempre interessant col·laboració del satèl·lit socialista.
Per tot plegat, l’anomenada “càmera territorial” és la que exercirà l’única competència exclusiva que té, que és la de destruir l’autogovern dels catalans. Ja no ve d’una vergonya, ho sé, però les eines de l’abús també caracteritzen els qui les fan servir.
