Sempre diuen 'mai'

"Tant el president espanyol, Pedro Sánchez, com la seva vicepresidenta, Carmen Calvo han dit i repetit que "mai" no s'asseuran."

No van voler atendre les peticions d'autogovern, al principi de ser plantejades,  i quan van adonar-se de la magnitud de la tragèdia, sense voler entendre, tanmateix, el perquè de tot plegat, ja va ser massa tard.  Arrogants en la seva supèrbia ancestral, altius en el seu orgull de sempre, fatxendes en la seva prepotència característica, van assegurar del dret i del revés que "mai" no reconeixerien la independència de les seves colònies americanes, cas que aquesta és proclamés i es convertissin en estat. Des de Colòmbia el 1810 i Veneçuela el 1811, fins a Cuba el 1898, passant per Mèxic el 1821 entre molts altres, van haver d'embeinar-se-les totes, l'una rere l'altra, tant sí com no. I el "mai" es convertí en "sempre", per més que, com en el cas de l'Argentina, declarada independent el 1816, la seva independència no fos reconeguda fins al 1859, 43 anys després.

 

Manuel Fraga Iribarne, fundador de l'actual Partit Popular, assegurà, sent ministre, que Espanya "mai" no reconeixeria oficialment la ikurriña com a bandera del poble basc i que, abans de fer-ho, haurien de passar per damunt del seu cadàver. Ara ja fa set anys que colga, però en fa molts més encara que la ikurriña voleia amb tots els vents arreu del País Basc. L'afirmació és del 1976, el mateix any en què, com a ministre de Governació, comandava la policia i tenia la responsabilitat de l'ordre públic, circumstància que li facilità la famosa frase "la calle es mía", impossible de dur a la pràctica, si més no en un país com aquest on "els carrers seran sempre nostres"...

 

Lituània va declarar la seva independència de la URSS l'11 de març de 1990, després d'un procés dolorós de lluita per la seva sobirania. Aquella causa, com la dels altres països bàltics que menaren el mateix combat, va merèixer el suport i la solidaritat del poble català, així com l'hostilitat absoluta del govern espanyol de l'època, figura que d'esquerres. El mateix Felipe González arribà a oferir les tropes de la legió a Mikhaïl Gorbatxov, per impedir-ho. I amb aquella ufanor sobrada que ja els ve d'escola, sentencià que Espanya "mai" no reconeixeria la independència d'Estònia, Letònia i Lituània. Avui, aquests països són membres de l'ONU i de l'OTAN i pertanyen a la Unió Europea, mentre Espanya hi té unes magnífiques ambaixades. Jo mateix vaig tenir l'oportunitat, fa uns deu anys, de compartir un dinar amb l'ambaixador d'Espanya a Riga i, com és lògic, no vaig demanar-li què s'havia fet d'aquell "mai" taxatiu de Felipe González.

 

El 1991, any de la independència de Croàcia i d'Eslovènia, el mateix govern espanyol s'erigí en defensor de la ja difunta Iugoslàvia, assegurant, novament, que "mai" no els reconeixeria com a estats independents. No cal dir que, actualment i d'una colla d'anys ençà, Espanya hi manté, pagant entre tots, ambaixades, residències de l'ambaixador, serveis consulars, etc., i que ha assistit amb normalitat a totes les reunions de la UE, quan la presidència de torn d'aquesta ha recaigut en alguna d'aquestes noves repúbliques. I el mateix va fer amb Bòsnia. Hi vaig pensar a Sarajevo, anys enrere, el dia que vaig parlar tranquil·lament amb el seu ambaixador, un gallec amable, sorprès que jo li parlés la seva llengua, amb la mateixa normalitat amb què ell em responia en la llengua de l'estat que mai no havia d'estar representat a Croàcia.

 

 

Ara, tant el president espanyol, Pedro Sánchez, com la seva vicepresidenta, Carmen Calvo han dit i repetit que "mai" no s'asseuran, no pas a organitzar un referèndum d'autodeterminació, sinó que ni tan sols en parlaran "mai". Vista la credibilitat que avala la paraula dels mandataris espanyols al llarg de la història i la teoria de la relativitat que Einstein aplicaria a les seves afirmacions, tot condueix a l'optimisme, convençut com estic que el seu "mai" acabarà sent un simple aiguabarreig previ del riu del nostre "sempre". Clar que, si nosaltres hi ajudéssim una mica més, amb mirada llarga i sentit d'estat, donant-hi un cop de mà, a partir d'una estratègia unitària, potser tot aniria una xic més ràpid i al final encara guanyaríem. "Ei, si pot ser", que diria el poeta...

 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?