En un context que continua sent d’impossible diàleg entre la raó i l’emoció (la raó ens diu que la democràcia no és un absolut i l’emoció transforma els nostres desitjos en drets de veritat axiomàtica), aquest passat dissabte vam tornar a veure la gent manifestar-se, en aquest cas sota el lema, compartible en línia del principi, de que l’autodeterminació no és delicte.
Evidentment després ve tota la resta: que estan gastant el recurs a la manifestació com es veu en el fet que cada cop n’ hi ha menys gent, en la del dissabte menys encara si tenim en compte la quantitat de col·lectius que li varen donar suport (en el fons els mateixos, sota diversos paraigües formals); que l’autodeterminació és un concepte filosòfic que en l’àmbit polític esdevé il·legal quan es vol exercir contra l’estatus quo; que per molt que es vulgui vendre una altra cosa, l’estatus quo espanyol és homologable als dels seus veïns europeus. I que no podem continuar gaire temps en aquesta situació, per salut mental de la gent i per supervivència d’un sistema on, tot i la gent entestada en dir altra cosa, el pluralisme polític és valor superior de l’ordenament jurídic. De fet, la prova palpable és que ahir no van detenir a cap dels que titllaven de “feixista” Espanya, sense recordar que per a molta gent Catalunya és sentimentalment part d’ella, i que per a tothom aquesta és una realitat jurídic-política incontestable: que mirin, si més no, el seu carnet d’identitat…
Res de tot això va gaire enlloc, ja ho sé. Cadascú roman dins la seva bombolla, i tothom escalfat, a més, per aquells que es juguen la cadira o el futur polític en cedir-hi ni un centímetre a banda i banda. Però una cosa és evident, més enllà d’aquest temps en que partits amb representació parlamentària han comprat la dinàmica assembleària dels que no hi creuen, la democràcia representativa continua essent, amb totes les seves ombres, l’únic lloc on podem comptar els diversos parers de forma fefaent. Sols espero que tots els que s’omplen la boca amb paraules com vots, democràcia o urnes, quan arribi, que ja queda poc, el temps de les eleccions, entenguin el missatge que en resulti o, si més no, que, com farem tots els demòcrates, l’acceptin. Fins i tot si el seu resultat, com a conseqüència de tanta manifestació aglutinant, aconsegueix que a l’altra banda una munió de gent que pensi que ja n’hi ha prou voti a partits per als quals la única manera d’acabar amb el que està passant és el mateix tipus de guerra a tot o res que ahir semblava l’eix del discurs de la manifestació. Murs contra murs, com si no els formessin persones, com ni fóssim carn de la mateixa meravellosa espècie, com si el “no a la guerra” sols fos una actitud diletant. És el risc de seguir polaritzant, tot i que hi hagi gent que ho entengui (o ho senti, o ho vengui) com la última oportunitat.
