Seguir formant part de la història

"Els ciutadans que habiten en democràcies liberals, han anat comprovant que el seu món de referències i ideals s'evaporava"

La tensió a la qual una societat es veu sotmesa, en ser permanentment interpel·lada per seguir, al mateix temps, en la normalitat i en l'excepció social, és la nova divisa que han de pagar les societats si no volen desaparèixer. Els ciutadans que habiten en democràcies liberals, han anat comprovant, des dels anys vuitanta del passat segle, que el seu món de referències i ideals s'evaporava o, el que és encara pitjor, descobreixen que només era un somni. La reacció davant l'abandó al qual han estat exposats, com si fossin Hänsel i Gretel adults, ha estat tan pronunciada que molts intel·lectuals, entre ells, Slavoj Zizek, Alain Badiou, Thomas Piketty o Christophe Guilluy s'han pronunciat advertint que una part de la societat està sent exclosa de tal manera de la discussió pública que ha passat de la por a la ràbia com a forma d'actuació política. La crisi econòmica, ara que sembla tornar a manifestar-se en la forma de recessió, afebleix encara més la capacitat dels estats per mantenir la classe mitjana, mantenint les ajudes als aturats i les jubilacions, com bé assenyala Guilluy en el seu assaig No Society, la fi de la classe mitjana occidental. El resultat d'aquesta situació és que avui a Espanya les jubilacions han de ser revisades, l'atur segueix augmentant i les famílies, el gran tallafoc de l'enfonsament de la societat, no s'han recuperat de la crisi del 2006.

Les revoltes polítiques a Grècia van portar a Syriza al poder; ara, després de la gairebé total desaparició de la classe mitjana, l'ha perdut. El Brexit, avui pilotat per Boris Johnson, que va estudiar els clàssics grecs i llatins en el Balliol College of Oxford, va ser votat majoritàriament per la societat invisible que viu als marges i al marge del sistema. La lliga Nord a Itàlia o l’agrupació Nacional  a França absorbeixen els descontents amb la immigració que va ocupant els pocs espais d'atenció pública que abans rebien ells. La incapacitat, l'esgotament o el desinterès dels estats per acabar amb aquest creixent fenomen, que descriu Guilluy com la França perifèrica, s'ha començat a produir a Espanya. Expressions com l'Espanya buida, Terol existeix, Espanya ens roba o les nodrides manifestacions a Castella i Lleó a favor d'un millor sistema sanitari públic, porten a molts ciutadans a viure entre la mobilització i la normalitat. La pèrdua d'estatus, sigui econòmic, polític o territorial, emergeix com a resultat i conseqüència de la crisi econòmica. A Espanya encara no ha arribat la violència dels desheretats de l'estat del benestar, com passa a la França perifèrica, però comencen a notar-se símptomes del mateix procés, si observem la gentrificació o el debat obert sobre el futur de les pensions. Com deia a l'inici de l'article, tot sembla indicar que en els pròxims anys molts ciutadans es veuran en la tessitura d'haver de mobilitzar-se i, alhora, intentar seguir vivint el dia a dia dels seus treballs per no quedar-se al marge de la història del seu país. Com assenyala Guilluy, l'estat, que abans mantenia la il·lusió dels seus ciutadans de formar part de la història, ara els convida a abandonar tota esperança de formar part d'ella.

 
 

Comentaris (2)
Narcís ( en l'endemig, els catalans treballant per a " butxaca d'anònim qualsevol del carrer " amb tot el que implica ! .. no debades defora/ espanya treballador públic innecessari a dojo pagat pels del carrer ! ) Fa 2 mesos
Democràcia liberal a espanya .. seran els " alts funcionaris armats així com els ben vestits, seran càrrecs escollits així com els unilaterals per aquests, serà organització de la ' Paraula de Déu ' o rebre i no contribució obligatòria, serà plebs que penja econòmicament i qualitativa de l' Administració Pública ! Tot plegat, ' espanyolíssims per agraïment a sa moma espanyola ' ! PD : ensems amb la plebs ignorant que no se n'adonen de com són passejats !
Cavall Fort Fa 2 mesos
A nosaltres els catalans el que ens cal es una Republica amb un estat propi que vetlli pels nostres interessos, i no com ara, que som una colonia nyorda sense drets però amb obligacions. L'odi envers CAT és tant gran que 30 anys després encara no s'ha enllestit el corredor mediterrani, amb tota la pèrdua económica que això representa per CAT, però també per Ñ. Cal rellevar els partits catalans impotents per unir-se però sobrats per llepar culs i cobrar megasous gràcies a colaborar amb