Es tornen repetir les seqüències. En 2006 Ciudadanos es va fer amb tres dels 135 diputats que conformen el Parlament de Catalunya. 11 anys després van ser capaços de convèncer molts catalans que eren la solució als seus problemes amb la deslleial carrera cap a la separació duta a terme per l’independentisme. No va ser així. Van acaparar una desena d’escons del PP i van convèncer a una part dels socialistes i convergents més refractaris a la confrontació, però van malbaratar els recursos econòmics dels que els van impulsar, així com la representació obtinguda, amb bronques tavernàries i posturetes de vodevil impròpies d’una càmera legislativa. Ben cert és que de l’altra banda tampoc hi havia gaire sentit comú, ni capacitat de reconèixer els errors, ni cap solució que ho fos de debò en el sentit de que servís per al conjunt. Així de desolador era el panorama. Era i és.
De manera que la confrontació entre posicions maniquees que neguen els grisos de l’existència va esborrar el centre de la nostra imaginació, potser perquè el centre no és un lloc, sinó una actitud. Quan tant es parla de la necessitat de recuperar la centralitat, que no és altra cosa que la moderació, un partit polític, el PSC, s’ha posat a la feina. De tant en tant, el PSOE s’oblida i els arrossega de nou a la barricada (recordem el “si tu no vas ellos vuelven”), perquè en campanya tot sembla lícit, i perquè ressuscitar Franco ha fet possible una crescuda de Vox que ells creuen beneficiosa per als seus interessos. Però tot i així el socialisme es centra deixant el seu marge esquerre Unides Podemos i malgrat les seves vel·leïtats amb Esquerra republicana i Bildu. Si les tenen, aquestes vel·leïtats, tot s’ha de dir, és perquè no han trobat un interlocutor vàlid en la moderació.
Aquest interlocutor és el catalanisme polític. Com ells, nega la necessitat de separar-se d’Espanya, i front a ells, creu necessària una línia política liberal conservadora, perquè hi ha un munt de coses que les fa millor l’individu que l’Estat i perquè tot allò que funciona, fora bo no tocar-ho. Però alguns intel·lectuals, que es creuen moderats, neguen això, neguen el catalanisme polític i la seva existència, perquè neguen la seva necessitat o perquè creuen que en el fons és sols una oportunitat per a la renovació de la traïdoria. Però el que succeeix és just el contrari: la seva necessitat el cosifica, fa real el catalanisme. I cal reconèixer que és la única via per evitar que també aquí, també altre cop, hi hagi vencedors i vençuts; per aconseguir que, com amb aquella primera transició, ara n’hi hagi una segona, on Catalunya no sols participa, sinó que la lidera, i on ningú estigui del tot content però ningú o casi bé ningú es trobi definitivament a disgust. I aquesta situació s’ha de donar no per les qüestions reals (Catalunya té ara mateix el millor moment d’autogovern de la seva història, mai un català ha tingut un nivell de llibertat, seguretat i benestar com els que té ara), sinó per les percepcions, tant o més importants que les coses en política i per a la felicitat de la gent.
Cal una segona transició, des de Catalunya i per Espanya amb un catalanisme polític entès de la única manera que té sentit resolutiu: dient que és senzillament la manera que tenim aquí de ser espanyols. Ni més ni menys.
