El vídeo és de 2012 i és molt fàcil de trobar a les xarxes. S’hi veu Miquel Iceta en un acte del PSC de petit format, en un lloc no identificat. Iceta seu en una taula d’on penja una pancarta amb les sigles del partit. Al costat hi té una dona, potser la presentadora de l’acte. Públic assegut pulcrament, molts cabells blancs. La imatge no és molt bona però l’àudio és molt clar. “(…) i el que estan plantejant la gent que vol l’autodeterminació o el dret a decidir, en el fons el que volen és organitzar un referèndum sobre la independència. I quina resposta fem nosaltres davant d’això? Doncs escolteu, els referèndums sobre la independència s’han de poder fer. I de fet, en les democràcies avançades, se’n poden fer. Com? Per la via de l’acord. És el cas que hem vist al Quebec, que ja ho ha fet dues vegades, i el cas que probablement veurem al 2014 a Escòcia. Com ho han fet? Home, en el cas del Quebec per acord entre la província i la federació canadenca, i en el cas d’Escòcia per acord entre el govern d’Escòcia i el govern del Regne Unit. Quines són les regles? Allà són bastant senzilles. La pregunta ha de ser clara, per tant no ha de portar a equívocs. Dos, el quòrum ha de ser determinat, és a dir, no és igual que votin pocs que no que votin molts, i el resultat favorable o contrari també ha de tenir una diferència clara. Després no han definit exactament què vol dir això, però sí que queda entès que la pregunta ha de ser vol vostè separar-se per ser un estat independent, que el quòrum com a mínim és que ha d’haver votat més de la meitat més u, i que el resultat com a mínim és de la meitat més u”. Fins aquí el fragment que es pot trobar a les xarxes. Imagino que l’enregistrament de l’acte sencer deu existir.
Resistint la temptació de simplement afegir-hi amen i acabar l’article aquí, és obligat preguntar-se com és que Iceta i el PSC han involucionat tant en tan poc temps i, sobretot, quines possibilitats hi ha que torni enrere i recuperi el discurs democràtic a favor del referèndum, molt més alineat amb els principis fundacionals del PSC que no els histèrics visques a la guàrdia civil del míting d’inici de campanya d’aquest dimecres a Viladecans. El 22 de juny de 1976 es va celebrar al Palau Blaugrana el “Míting de la Llibertat”, un d’aquells moments de la Transició que han fet història. Va ser el primer gran acte de masses d’aquell període, i va significar la posada en marxa formal del procés per constituir el PSC. Aquests dies he intentat imaginar-me què hauria passat aquell dia si algú hagués pujat a l’escenari i s’hagués adreçat als eufòrics assistents amb les paraules següents: “Companys, vinc del futur i he vist dos milions de catalanistes mobilitzats pacíficament durant set anys reclamant la independència de Catalunya, o almenys un referèndum legal i acordat per poder-ho decidir entre tots. I el PSC no hi era. I també he vist manifestacions al centre de Barcelona convocades per la dreta espanyola, plenes de banderes espanyoles i crits que reclamaven presó per al President de la Generalitat. I el PSC sí que hi era”.
És possible un retorn del PSC, si no a les posicions de 1976, sí a les del vídeo de 2012 de Miquel Iceta? No mentre els socialistes catalans percebin Ciutadans com una amenaça electoral. Per tornar a pensar amb el cap clar, el PSC necessita saber-se i sentir-se hegemònic en l’espai polític de la Catalunya constitucionalista. Mentre ho era, deia coses com les del vídeo. Quan Ciutadans li va començar a prendre l’espai, va començar el gir conservador i espanyolista. Els fets de 2017 i la victòria d’Arrimadas el 21D van consumar el gir estratègic. Des d’aleshores, el PSC viu amb una única obsessió: recuperar els vots perduts a mans de Ciutadans, tornar a ser el partit hegemònic indiscutible dins del No a la independència. A l’independentisme li convé que així sigui, perquè el PSC hi era, al míting de la Llibertat de 1976, i el PSC deia el que deia al 2012 per boca d’Iceta. I per tant és un partit que pot fer marxa enrere. En canvi Ciutadans no, Ciutadans no té marxa enrere, és un partit nascut des de l’odi i per a l’odi, un partit creat per dividir Catalunya. Un partit ultra. Un partit que, t’ho miris com t’ho miris, ens convé petit i irrellevant.
No sóc dels que pensen que l’independentisme ha de renunciar a la unilateralitat i a la confrontació democràtica. Ben al contrari. Sí que he après, però, que no és el mateix la unilateralitat per fer una DUI que per reclamar un referèndum, que no és el mateix ocupar l’aeroport per “controlar el territori i implementar la República” que fer-ho per dir-li al món que vols votar. D’una manera cohesiones i reforces l’espanyolisme català, de l’altra el fas dubtar. Si realment es vol debilitar i dividir l’unionisme català, si realment es vol fomentar els interlocutors potencialment més raonables dins de l’unionisme català, caldrà que la desobediència civil no violenta es practiqui amb la màxima audàcia però no a la cerca de cap DUI, sinó en nom del referèndum, de la democràcia, del sit and talk. Perquè com diu Miquel Iceta, “els referèndums sobre la independència s’han de poder fer. I de fet, en les democràcies avançades, se’n poden fer”.
